De nou

Ara que ja arriba la primavera torno a pensar en els ports de muntanya del Pirineu francès, que comencen a alliberar-se de l'escassa neu que aquest any els ha cobert. No puc descriure la sensació que experimento pujant-los en bicicleta, tan especial, tan privada. De fet, crec que ho prefereixo, que prefereixo ser incapaç de transmetre què sento en aquells moments gloriosos, i així saber que l'única manera de reviure-ho és tornant-hi. Avançant entre l'aire immòbil a través d'eterns camps verds, sobre una carretera que serpenteja sense treva, o travessant la boira en un fred matí plujós de juliol. Pujar és l'únic que importa, l'única cosa en la que puc pensar quan s'inicien les rampes. És sempre una nova batalla, un nou castell per conquerir. I no puc dir res més, perquè ni jo mateix puc saber com és exactament aquell pessigolleig que m'agafa en coronar. Només puc convidar-los a que ho provin.