Cocaine Blues (TJ Arnall)

Un matí, mentre feia les meves coses, em vaig fotre una ratlla de cocaïna i em vaig carregar la meva dona. Vaig tornar a casa i em vaig ficar al llit, amb la meva estimada '44 sota el coixí. En llevar-me al dia següent el primer que vaig fer va ser agafar la pistola. Em vaig fotre una altra ratlla de cocaïna i vaig tocar el dos. Va ser una bona fugida, però no prou ràpida. Em van atrapar a Juarez, Mèxic. Tard a la nit, prenent-me les pastilles, va entrar el sherriff de Jericho Hills. Va dir “Tu ets el Willy Lee, no pas el Jack Brown, ets el brut malparit que es va carregar la seva dona”. “Sí, sí, és veritat, sóc el Willy Lee, si té un ordre judicial si-us-plau llegeixi-me'l. Me la vaig carregar perquè em feia tornar boig, em pensava que m'estimava a mi i resulta que hi havia cinc paios més”. Quan em van arrestar em van vestir de negre i em van fotre dins d'un tren de tornada. No tenia ni un sol amic per poder pagar la fiança, així que, destrossat, vaig acabar amb els meus óssos a una presó del comptat. Al matí següent, cap allà a dos quarts de deu, vaig veure com s'acostava el sheriff. Es va a posar a tossir per aclarir-se la gola abans de parlar per dir-me: “Som-hi malparit, cap als jutjats del districte”. Un cop als tribunals, va començar el judici, on depenia de dotze homes honestos. Just abans que el jurat marxés vaig veure aquell petit jutge mirar cap a tot arreu. El paio que duia el veredicte a la mà dreta no va trigar ni cinc minuts a sortir i bé: primer grau. Vaig cridar com un boig que el Senyor tingués pietat de mi. El jutge va somriure mentre deia la sentència: 99 anys a la penitenciaria de Folsom. 99 anys a l'ombra, mai m'oblidaré del dia que em vaig carregar aquella malaputa. De debò, m'heu d'escoltar, deixeu estar el whisky i que la coca passi de llarg.

Traducció -una mica lliure- de la cançó popularitzada per Johnny Cash.

Joaquin Phoenix versionant a la perfecció a Mr. Cash. Una altra escena de Walk The Line.