No country for Bardem

Després de tot l'enrenou organitzat entorn la nominació a l'Oscar al millor actor de suport de Bardem pel seu paper a No Country For Old Men, vaig decidir anar a veure la pel·lícula i, crec que, ni de bon tros, l'actor espanyol mereix l'estatueta. La interpretació de Bardem d'un pretès psicòpata -que a mi em sembla un simple assassí a sou- es fonamenta en dos fets que són que obre els ulls una mica més de l'usual i camina amb ritme estrany. Punt. A la història del cinema, de personatges similars en tenim a dojo, de fet, el paper de Bardem respon a un dels prototips més usats en centenars de cintes de sèrie B. I bé, Bardem interpreta aquest personatge tan manit de manera mediocre i sense cap gràcia especial, tot i els molts models dels quals ha pogut estudiar. Naturalment no ho fa malament, només faltava, però no veig per enlloc el mèrit que l'ha dut a la candidatura a l'Oscar. No és cap notícia d'última hora que Bardem em sembla un ésser miserable, però, a aquestes alçades, també haurien de saber que si analitzo una actuació em limito simplement a això, així que espero que no pensin que hi ha motivacions més enllà de les cinematogràfiques en el que dic. És possible, també -i dic això per justificar el nominat- que quan Bardem camina pel passadís del motel farcit de pistolots, la meva memòria em fes viatjar directament a Taxi Driver i, és clar, De Niro, Bardem, no hi ha color. This is no country for Bardem.