La Barcelona que vam voler

Cada dilluns sopem, a Da Greco, amb el Nucli Dur. Som el Guillem, l'Albert, el Jordi i jo mateix i se suposa que la reunió és per a fer quelcom de profit. Certament no ho sé, si alguna cosa en traurem, però el plaer de seure al reservat del magnífic restaurant amb tres personalitats tan genuïnes i poder comentar l'actualitat des de la nostra òptica de mala llet i liberalisme dut a l'extrem en clau humorística ja paga de sobres el preu de les menges. Són uns sopars plens d'hilaritat i to festiu. Mentre la majoria dels nostres companys es preocupa de coses que a nosaltres ens semblen absolutament despreciable i irrellevants i de com fer-s'ho per a pagar un sopar de 8 euros, nosaltres ja fa temps que treballem per a que no ens calgui mirar massa els preus. De vegades ens passem, està clar, de llestos i traspassem les fronteres del sentit comú a bord de propulsors espacials però almenys hi ha la fe i les ganes, la consciència de saber que és ara o mai si volem fer-ho tot en la vida. Devem ser extremadament desagradables a ulls d'altra gent, però també és aquest sentit d'exclusivitat el que potser estem buscant i ja ens agrada. Els socialistes són els més votats a Espanya i això no vol dir que siguin els més bons. Bevem Chardonnay Sumarroca i plantem una bandera americana sobre el blanc mantell, riem molt. Cadascú de nosaltres podria fer coses ben diferents cada dilluns a la nit, cadascú podria quedar amb d'altra gent i ser el millor, però plegats som immortals. L'argument de l'un mai és contradit, ans al contrari, amplificat. Hem decidit institucionalitzar aquests nostres sopars en part per demostrar que es pot ser jove i viure bé. No sabem quant duraran, però el que està clar és que en el futur podrem dir que, almenys durant un temps, vam tenir als nostres peus la Barcelona que vam voler.