Plató, l'aristocràcia i jo en tres estadis.

La meva relació amb Plató i la seva proposta d'un govern aristòcrata es pot resumir en tres estadis: En el primer, tot just quan començava a interessar-me la filosofia, em va engrescar molt que algú proposés un govern format única i exclusivament pels millors, pels més vàlids. Tot i l'estupefacció dels meus companys de classe, em vaig declarar sempre molt a favor d'aquesta selecció aristocràtica que deixava en evidència les gravíssimes mancances de la democràcia. Mai he cregut en un mètode de tria on es doni la mateixa importància a la veu d'un catedràtic que a la d'un tipus l'aspiració màxima del qual sigui fer que el seu cotxe de 75 cavalls soni com un de 550. Al segon estadi hi vaig arribar després d'aprofundir més en els escrits platònics sobre el govern ja que prèviament només se m'havien donat unes breus pincellades a l'escola. Ho vaig haver de fer pel meu compte, evidentment, i vaig descobrir un horripilant sistema de preparació en què els governants eren arrencats de les seves famílies en el moment del naixement i duts a viure a una espècie de sòrdida comuna per a ser entrenats. Es perdia, per tant, tot contacte amb la realitat tangible i -sempre apel·lant a la teoria platònica- arribaven al poder unes persones al meu parer absolutament alienades i privades de tota llibertat individual. No vaig trigar ni una dècima de segon en titllar el pensador clàssic d'Stalinista dut al pitjor dels extrems i impresentable socialista. En el tercer estadi, havent après a relativitzar, vaig considerar que era del tot immoral insultar tan greument un pobre home amb túnica que es passejava pel Mediterrani mil·lenis enrera. És falaç tota comparació entre pensadors clàssics i contemporanis tenint en compte la radical diferència de valors assumits i circumstàncies viscudes entre els un i els altres. Així que em prenc el model aristòcrata platònic com una bona base per a començar a destrossar la democràcia però no com una solució definitiva.