Renovar compromisos

Les úniques coses que sé fer amb solvència són dues: Escriure un article cada dia i no baixar-me de la bicicleta quan el sol és insuportable i el Col de Menté sembla no acabar mai.

Escriure cada dia és quelcom que em plau i que em fa aprendre dia a dia. No baixar de la bicicleta és una manera de ser. En quatre ocasions m'he vist obligat a fer-ho. Dues vegades al Coll de les Ventosses, una per què bufava un vent que et tirava literalment a terra i una altra en un matí en que la cortina d'aigua era tan densa que el descens del port hauria estat un flirteig amb èxit amb la fractura de clavícula. Una altra vegada una important pèrdua de líquids i un plat de 42 dents en comptes de l'habitual -i necessari- de 39 impedí que pugés dues vegades en un mateix matí el Col de Peyresourde. La darrera fou fa poc, quan un conat de dolorosa tendinitis al genoll no em deixà coronar la misteriosa Horquette d'Ancizan. Amb les Ventosses el deute està sobradament saldat, havent superat ja amb seguretat les 80 ascencions en tota mena de circumstàncies. El deute amb el Peyresourde se saldà en coronar-lo amb un colze al que pressumptament li mancaven dos mesos d'exercicis de rehabilitació per a que el seu propietari pogués pedalejar de nou. La Horquette m'està esperant, i penso acabar el que vaig començar.

Renovo, doncs, el meu compromís d'escriure cada dia en aquest blog i em comprometo, solemnement, a pesar no més de 78 quilos quan toqui començar la temporada ciclista de nou i no més de 76 quan torni al Pirineu.