Dos anys

Ja fa dos anys, i encara recordo el fred d'aquell matí al cementiri, encara ara recordo aquella trucada que em deixà glaçat de cap a peus. El temps passa, les busques del rellotge giren vertiginosament i mai s'endarrereixen, però jo encara ho recordo tot com si fos ahir. De cop el buit, el silenci més immens i tenebrós que hom pugui imaginar, es va fer al meu voltant i tot rodava i rodava. Diuen que el temps tot ho cura, bé, m'hi oposo rotundament. El temps suavitza, cicatritza les ferides, però allà on abans hi lluïa la pell fina avui un crosta marca tot el dolor suportat, res no torna a ser igual. Es dibuixen en l'espai, en l'infinitud de l'univers, els records, un per un, en fila, esperant el seu torn per entrar a l'ànima. Hi ha llocs, hi ha sorolls, imatges, que inevitablement ens diuen on som, qui som i qui ha marxat. Fa dos anys que ja no ets aquí i és mentir, mentir de manera despiatada i brutal, dir que el temps ho cura tot. Hom ha de continuar el camí, i ho fa, sens dubte, però el bagatge creix i s'escampa i mai no s'esborren els records, les sensacions, mai es troben raons que justifiquin el desastre i la tragèdia. Alguns matins sembla que tot ha estat un malson i que no hi ha res a témer, quan notes el terra glaçat sota els peus nus, però, de sobte caus en la certesa que tot resta igual i no hi ha escapatòria. Ara els somriures són incomplets i la felicitat mai és rodona. Ara el silencis són amargs i hom fa el cor fort, per poder seguir endavant. S'ha de continuar, però res no és igual, s'ha de seguir, però és impossible desempallegar-se d'aquesta argolla, d'aquesta cadena robinada que ens ha quedat lligada al coll. Tot just ara fa dos anys que ens vas deixar i jo no m'oblido. Jo no m'oblido gens.