Records d'Itàlia (III - Focaccias a la riba de l'Arno)

Florència és per mi la gran ciutat italiana. Almenys, la gran ciutat italiana que jo he visitat. Ho recordo tot amb força exactitud, la preciosa passejada per la riba del Arno en direcció al Ponte Vecchio i tombar a la dreta per arribar al centre i admirar el Duomo, previ pas per la Piazza della Signora. Florència em va recordar Barcelona però en versió neta i més turística, purament turística, de fet. M'impactà la quantitat de monuments per metre quadrat i de tots els museus visitats em quedo amb el Palazzio Piti. De la capital de la Toscana, també, cal destacar-ne els gelats que, de tan bons que eren, ens fotíem en ple més de febrer. És una ciutat plena de vida, i a cada passada et trobes xinesos que et venen coses o que pinten el teu nom amb unes pintures estranyes. Recordo amb especial devoció la munió de botigues i bars on podies comprar coses per menjar. Més que les tradicionals pizzes, recordo una espècie de focaccia de la qual em vaig proveir molt bé durant els dies que durà la visita. El gust de la mozzarela tot just escalfada dins d'aquell pa cruixent em fa venir gana encara avui. Com a contrapunt, val a dir que em semblà del tot una llegenda urbana allò de les precioses noies de Florència i que només en recordo una d'escultural. Era una preciositat italiana que ens servia el dinar a un petit restaurant de la Piazza del Duomo que, curiosament, vam triar tots i cadascuns dels dies en què vàrem haver de fer àpat a la ciutat de l'Arno. Florència fou la parada central del viatge i, si cal ser sincers, la seva llum fou tan potent que enfosquí les posteriors etapes de la nostra modesta tourné: Ni Venècia, ni Verona i, molt menys, Gènova, em van semblar dignes de competir, en primera instància, amb Florència. El temps, tot i això, m'ha fet pensar en la ciutat dels canals com una més que seriosa competidora.