Pas a pas

Finalment va aconseguir esdevenir el que sempre havia volgut. Venia d'un barri modest, però tampoc és que fóra pobre i que a casa no tinguessin diners per menjar. No tingué luxes però tampoc li va faltar res. Va convertir la seva adolescència en un joc de remuntades i d'esforç, de diversió, també. Va acabar la carrera d'empresarials sense estudiar massa però aprenent molt. Mai va deixar de banda els amics ni la seva passió per les curses de cotxes. Poc a poc, com en un rosari, tots els somnis es van anar fent tangibles i s'acomplien un a un. Li semblava que no era tan complicat fer les coses bé si li agradaven i així va ser. No calia posar-se dramàtics, el que calia era un poc de sentit comú i ganes de treballar. Perquè, de treballar, treballà com si fos l'última cosa que hagués de fer sobre la capa de la terra. Treballà molt i guanyà diners que li van servir per permetre's els primers capricis, per viatjar on volia i per l'abonament de Montmeló. Pas a pas el camí es recorre i no cal fer una tragèdia de cada metre avançat, perquè tampoc no fan tant de mal. Encara no té els trenta, i ja dirigeix el departament més important de l'empresa on amb divuit anys va començar a treballar. Va ocupar totes les places possible, de fet, començà servint cafès. Avui es posa seriós amb els empleats si s'equivoquen o si no fan el que haurien de fer, però sempre té un gest de proximitat pel que fa les coses bé, sempre unes paraules d'ànim, un bon consell. Cal una actitud que hom pugui defensar, una honestedat que no provoqui dubtes i, sobretot, creure que, si vols, tot el que desitges està al teu abast. Hi ha l'esforç, és clar, i sempre un pel de sort, hi ha totes les ganes i la decisió. Hi ha un tipus de gent que es queixa i ploramiqueja, hi ha un altre tipus que, enfront el problemes, els fa petits i els destrueix. Mica a mica, pas a pas.