Una fotografia a Búbal

Tinc una fotografia que mon pare ens va fer a mi i a ma mare a Búbal, l'any 1989. Cap article podria resumir millor la felicitat o el que després he esdevingut. A Búbal encara hi vaig, sovint. Entre les muntanyes que fan frontera amb França em sento arrecerat de tota invasió, de tota por, de tota agressió de la realitat. La vall del Tena, el fred de l'hivern, la frescor de l'estiu pirinenc, sobre una bicicleta, quasi bé sempre. Aquella foto ens la van fer amb una Ricoh que encara roda per casa i que retrata molt millor que la Kodak digital que ara fem servir, les cases del vell Búbal encara aguanten al peu de la presa, i un grup d'estudiants les ha rehabilitat per a poder-hi viure. No hi ha fotografia més intensa en el meu àlbum. Aleshores viatjàvem amb un R-11 que, pel que m'han explicat, va costar molt d'aconseguir en aquell color blau tan peculiar. No ens importava dormir a la tenda de campanya, tot eren ganes i disposició incondicional. Avui tot sembla molt més difícil i sempre hi ha altres coses a fer, costa omplir el cotxe i marxar. Potser ens hem tornat més refinats, potser més imbècils, qui sap. Búbal no ha canviat pas tant, alguns anys l'aigua del pantà encara puja fins les cases abandonades i al Portalet hi neva cada any. Nosaltres hem canviat, segurament jo el que més. Aquella fotografia que ens vam fer a Búbal és tota la calor de la protecció, el resum del comfort. I no ens calien gaire coses tampoc. Encara anem a Búbal i encara ens fem fotografies, encara no ens han rebentat la vall. Avancem i perdem matisos, és natural, i hi ha coses que ens deixem enrera i ja mai tornaran. Hi ha d'altres, potser només sensacions que tenim, que no s'esborraran mai del fons de la nostra ànima. Estem fets de tot el que hem estat i de tot el que hem viscut, de tot el que a casa ens han ensenyat. Aquesta fotografia durarà per sempre.