La festa major de Pardines (III)

A Pardines havia de conèixer la Berta, que és la germana de la Júlia i teníem un tema pendent. Es veu que una vegada llegí un meu article en què posava en dubte la democràcia i no li agradà gens. D'ençà m'ha anat llegint de tant en tant i ha conclòs que sóc un repel·lent per com escric. Jo imaginava que darrera d'aquest rebuig s'hi amagava una admiració per la fermesa en la redacció i les idees. Parlàrem, de matinada i, tot i que no m'ho acabà de confessar, jo crec que en realitat li caic bé i, ella a mi també. I quan ens vam acomiadar em digué que havia estat un plaer conèixer-me. Per mi també ho fou, conèixer algú que no comparteix les meves opinions però em llegeix atentament.

Anem a dormir tard, a mi m'assignen una habitació que haig de compartir amb el David i les noies marxen a casa de l'Ania, que aquí tots no hi cabem. El plaer de dormir quan un està exhaust és enorme. Amb el David, ens llevem a les dotze i ens quedem fent-la petar fins les dues que baixem a veure el Gran Premi. Parlar amb el David és interessant i divertit, i es difícil conjugar aquestes dues característiques en la manera de parlar d'una sola persona, però ell les té i per això mai no me'n canso, d'ell.

Després del Gran premi fem un dinar abundant, per recuperar forces i ja no estem tan contents perquè veiem que aviat haurem de marxar. La Pepi, la mare de la Júlia, ens prepara un arròs boníssim i moltes altres coses que li agraïm sincerament. I, ai, que tot s'acaba i hem de marxar. Alguns en tren, d'altres es queden. La Marta, el David i jo baixem cap a Barcelona en el meu cotxe. La darrera mirada per la finestra i els meus ulls enganxen la trajectòria perfecta amb els ulls de la Júlia. Adéu, amiga, fins aviat. I des del cotxe anem veient com perd intensitat el verd de la vall, com, poc a poc, apareixen polígons industrials i camps grocs. Cap a les nou del vespre entrem a Barcelona sabent que serà difícil no tornar a Pardines ben aviat.