La festa major de Pardines (I)

A Ribes de Freser s'hi arriba en tren, però Pardines és tota una altra cosa. Són separats per sis quilòmetres, tots dos pobles, però hi ha un univers entre ells. Així que dissabte a la nit, tot just sortir de la feina, vaig agafar la Ronda de Dalt i cap amunt, a la festa major. Amb bona música el camí es fa curt i és agradable, entre Rod Stewart, Supertramp i, òbviament, el Boss, vaig deixant enrera Granollers, Vic, Ripoll, Ribes i, tot d'una, sense previ avís, comencen els 6 quilòmetres de carretera de muntanya que pugen fins el meu destí. Conduir de nit és preciós, fer-ho amb la il·lusió de trobar els teus millors amics allà on la carretera s'acaba ho és encara més. Ells ja feia dies que hi eren, allà, gaudint de tota la setmana de festa major, a mi la feina no em deixà pujar-hi abans. A l'entrada del poble m'esperaven el David, la Marta i la Júlia, que és la nostra amfitriona quan hi anem. A casa, preparant el sopar, hi havia la Berta, l'Ania, l'Eduard, el Marc, la Cristina i els pares de la Júlia.

El sopar el fem ràpid i desparem taula per fer una partideta d'Scatergories, ja prenent alguna copa. Entre jo i la Cristina ens repartim les victòries, sense rival, és clar, una professora d'Història de l'Escola Internacional i un conat d'escriptor, el vocabulari que entre tots dos sumem es deu acostar a l'absolut. Les noies es tornen per canviar-se al pis de dalt, els nois, a baix, seguim intentant comprendre com és possible invertir tal quantitat de temps en posar-se una faldilla i un jersei. A quarts de dues sortim, i és que, pel que em diuen a mi, que mai he estat massa amic de festes populars i no hi entenc, sortir abans és el tedi assegurat.