La festa major de Pardines (II)

Al carrer ja veus que la gent d'aquí és molt diferent, de quillos no hi ha ni un, però, si vols que et digui la veritat, estar rodejat de tot el ras de les JERC tampoc no m'acaba de fer gaire il·lusió. Allí al poble la gent parla molt, massa, sempre he trobat, i de vegades et fan sentir incòmode i un pel avergonyit de ser de ciutat, que ja té collons també que, sent de la capital t'hagis de sentir malament. Però en general molt bé i amb tothom qui em van presentant m'hi estic una estoneta xerrant, comprovant que l'alcohol, a ells, també els afecta com aquí a baix. I ara que surt el tema, les copes fatal. Que darrera la barra no hi hagi el Manel ja t'ha de fer sospitar, però que un gintònic sigui un vas de plàstic meitat Giró, meitat Schweppes, un glaçó i de llimona ni el record diu poc en favor de qui els serveix. Però com que hem vingut a divertir-nos dic que és molt bo i, això sí, no en demano cap més i em passo a la cervesa. S'ha de cedir, de vegades, en favor del comfort dels que t'envolten. Si m'hagués posat a analitzar el que bevíem hauríem fet sang molt i potser la gent s'hauria sentit malament, i com que als meus amics me'ls estimo molt i per una vegada no passa res crec que vaig encertar en no dir res. Hi ha una banda que toca fatal i en això si que tots hi coincidim. No ho sabia jo, que a Pardines, on ningú no sap parlar castellà, també hi portaven orquestres d'aquestes tan espanyoles, de Paquito el Chocolatero i David Bisbal.

La festa és a l'aire lliure, fa fred i ens hem de posar jaqueta, devem estar a quinze graus. Sempre m'ha semblat genial haver-me de posar jaqueta al bell mig de l'estiu, com un desafiament a la sufocant calor. Seguim bevent però la veritat que amb la fresqueta i la bona companyia no puja gaire, l'alcohol. De tant en tant sortim de l'espai habilitat per a la música i fem tombets pel poble, per xerrar i fer un entrepà, que a les quatre del matí ens sembla una llauna de caviar. La sort que tinc de tenir els amics que tinc encara no sé d'on l'he tret i, a mesura que les copes van assentant-se al fons de l'estómac, em venen a dir que m'estimen, les amigues, i que sóc l'hòstia, els amics, i ho pensen de debò. Els contesto que el mateix però més, i també ho penso de debò, jo que no he begut tant com ells. De dones aquí a dalt fatal, i les amigues no es toquen.