El pis de mon avi

Mon avi va arribar a Catalunya ara fa una pila d'anys. Sempre em diu que se sent infinitament afortunat d'haver anat a parar a un país com el nostre, sempre m'ha ensenyat a ser agraït i reconèixer l'esforç dels demés. Mon avi estima Barcelona més que Montehermoso i se sent ben content de tenir néts, i fins i tot una filla, nascuts a la terra que el va donar acollida. Mon avi treballà sense descansa des del dia en què trepitjà per primera vegada la ciutat, mon avi es va comprar un pis modest i va seguir treballant, més encara. Mon avi, pobre, fins i tot va patir greu lesions a l'esquena a causa de les hores que es passava treballant però va seguir i va poder comprar-se un pis una mica millor, sense haver de vendre l'altre. El primer d'ells, ara, és part del seu orgull i està sempre disposat a deixar-lo a la família per al que calgui. Fins aquí tot normal, un senyor es fa amb dos pisos i fa amb ells el que els seus sants collons li demanen. Mon avi, però, viu ara en un país governat per lladres i bandolers on defensar la teva casa és un crim, mon avi viu en un país governat per uns imbècils tan grans que volen expropiar els pisos buits. Expropiar, per cert, em sembla un perfecte sinònim de robar. El pis de mon avi, el primer, és ara un dels immobles susceptibles de ser expropiats (robats, vaja) per el nou projecte del govern bolxevic que els amics de PSC, ERC i ICV-Eua han muntat. Mon avi, de tota manera, m'ha dit que està molt tranquil i que per robar-li el pis que amb suor i sang va pagar caldran molts i molts homes i fins i tot armes de foc. Mon avi, com és natural, no entén què n'ha de fer, la Generalitat, de les seves propietats. Mon avi és un home honrat, Pepe Montilla no. Mon avi, el iaio, va patir una postguerra i sap el que és passar gana i sap el que és treballar simplement per poder menjar. Mon avi sap que el que és d'un home no és de ningú més i, és clar, a mon avi no li robaran pas, el seu pis.