Els éssers absoluts

Vindran els dies incerts en què el món serà de pedra i els carrers barricades pels nostres somnis. Arribaran els dies incerts en què creurem que no hi haurà un lloc al que poder tornar i el fred ens tallarà la pell. De les nostres esperances n’haurem fet lots per subhastar i aconseguir quelcom per poder tirar endavant. Vindran dies incerts, per tu i per mi. La dolçor del nostre somrís haurà transmutat en la mirada esquerpa, en el gest de la mà que cerca desesperada el revòlver dins la butxaca, en el crit de les ànimes que cremen per dins i ni tan sols saben on fugir. Arribaran els dies incerts a la riba de la nostra tranquil·litat i el desembarcament serà la fosca nit de l’apocalipsi i el redoble dels tambors de guerra que mai no són tan lluny com crèiem. Vindran els dies incerts en què tot semblarà una olla a punt d’esclatar, un immens compte enrera on no hi haurà més que la pluja dels nostres cors amarant les llambordes de les ciutats que vam estimar. Arribaran els dies en què la més gran de les pors serà la soledat apostada rera la cantonada, a la barra del bar, a qualsevol lloc. La por ens durà al dubte i el dubte al dolor. Estacions buides, hotels de pas. Ciutats desertes, autopistes sense descans. No hi haurà fe possible i els quaderns de viatge s’acabaran. Es faran realitat els malsons d’infància que pensàvem que havien marxat per no tornar, però no tindrem ni la força per plorar. Vindran els dies incerts i amb ells els éssers absoluts. Baixaran des del turó en una nit sense lluna i trucaran a la porta per dir-te que són aquí, com sempre, i que mai no t’havien abandonat. Vindran els dies incerts però els éssers absoluts seran al teu costat com sempre han fet. Tu saps quin són els teus, jo sé quins són els meus. Vindran els dies incerts i amb ells els éssers absoluts. Baixaran des del turó en una nit sense lluna i tot haurà acabat.