La distància

Ara el nostre argument és tan sols la distancia. Mai vam ser del tot sincers, tu i jo, sempre vam saber que les coses aniran així quan vaig marxar, però mai no ho vam dir. Patir és inútil quan els fets no es poden alterar, quan el destí ja està escrit, així que ho vam amagar i vam dir que ens telefonaríem igual mentre ens esborràvem mútuament de la llista de contactes. Sabíem del cert que tota la màgia s’acabaria de cop i que el vent del nord s’encarregaria d’esborrar les petjades d’aquella amistat. Quan vaig marxar jo ja no pensava en tu i tu ja no pensaves en mi. Potser, vam creure, aquells mesos fulgurants no ho foren tant, potser el cristall en què ens miraven era en realitat un projector de cinema que ens enganyava. No vam esperar res l’un de l’altre. Tu no em vas trucar, jo no et vaig venir a buscar, i així el mal que ens podíem haver fet, tot allò que ens podíem haver recriminat, ho vam enterrar en silenci sota la sorra dels castells que acabàvem d’enderrocar. I ara el nostre argument és tan sols la distància, que és tot el que ens queda ja. De vegades crec que hauria estat millor plorar, que hauria estat millor arrencar-nos la pell a tires per a fer-nos saber que mai no vam besar-nos perquè no vam voler, que vaig marxar perquè a tu no et va importar, que podríem haver lluitat per la glòria. Però és massa tard i la distància enorme. És massa tard i la distància insalvable. Ho vam ser tot i ens vam deixar escapar l’un a l’altre per por a ferir-nos. Què imbècils tots dos, què covards, vam permetre que el risc fos mitigat pel tedi i que la flama s’apagués sota la cold november rain per tal de no assassinar l’orgull. Avui és inútil que pensi en tu, que tu recordis el meu nom. Ara que el nostre argument és tan sols la distància, ara, que l’únic que ens uneix és tota la distància que ens separa.