Negociar

Trobo estúpid entrar en el joc, cedir i enfangar-se en aquest aiguamoll argumental que és el debat sobre si el govern ha de negociar o no amb ETA. Això ja és aigua passada perquè ja va haver un temps en què les cartes eren sobre la taula i la cosa no va anar bé. Tornar-hi, tornar a debatre la validesa del diàleg amb terroristes, ara que han tornat a matar, em sembla conrear una terra absolutament erma. Jo tinc les meves opinions, com suposo que les té tothom, sobre el que un govern ha de dialogar amb una banda armada i tinc, també, les meves opinions sobre el que una banda armada pot arribar a exigir a un govern, però és que ara, ja, ara tant se val. No entenc la discussió sobre si el diàleg ha de continuar o no, perquè comprenc que quan un trenca les premisses establertes per a dur a terme una negociació és que ja no vol seguir negociant. Entenc, doncs, que si ETA ha rebentat la T4 és perquè ja no vol seguir negociant, perquè no li interessa, perquè no vol, o perquè el govern no ha fet el que havia de fer, no ho sé. Qualsevulla que siguin els seus motius em sembla evident que la negociació no és viable perquè ells no la volen. La discussió no hauria de ser si el govern ha de negociar o no, tot i l’atemptat, bàsicament perquè ja no té interlocutor. ETA ha marxat de la sala de converses per pròpia decisió i l’altre encara es pregunta si ha de seguir o no dialogant. Ridícul. No m’explico, tampoc, que hom pugui manifestar-se encara contra la violència i en favor del diàleg ja que em sembla llençar una declaració tal que així: “No volem violència, però us perdonem i anem darrera vostre per a seguir negociant.” És com qui vol vendre’s el pis i, ja d’entrada, confessa a l’hipotètic comprador que li vendrà a qualsevol preu perquè marxa demà de la ciutat, donant tota la informació d’entrada. A fi de comptes deuen ser lents, que els diuen que s’acaba la xerradeta i encara es plantegen els temes a tractar.