Matrimonis de conveniència. Un frau de llei.

Diu, l’ordenament jurídic espanyol, que els matrimonis que es contreuen per interessos aliens als que tradicionalment s’atorguen a aquesta unió civil o religiosa són un frau de llei. Això és, un abús que es fa tot aprofitant-se d’una norma legal per a arribar a finalitats il·legals. En diuen matrimonis de conveniència, i molts d’ells solen fer-se per a que un estranger adquireixi la nacionalitat espanyola. Tothom pot casar-se, però no si és per adquirir una nacionalitat, es veu. D’entrada, haig de dir que estic molt a favor de la seguretat jurídica i que, per tant, donat que l’articulat del codi civil adverteix que els esposos han de viure junts, actuar en interès de la família, etc. em sembla bé que es prenguin les necessàries mesures legals per a impedir-ho. Ara bé, no estic gens d’acord amb que s’espoliï la llibertat de dos individus que, lliurement, han decidit casar-se per treure’n tots dos profit. Una cubana, posem per cas, té interès en aconseguir la nacionalitat espanyola, un espanyol necessita dos mil euros, s’entenen, hi ha un acord, la cubana ja és espanyola, l’espanyol té dos mil euros, el mercat, la màgia. El cas dels matrimonis és un exemple, si volen, i podrien, alguns, discutir la manca d’ètica d’un enllaç per conveniència. Jo els diria que, aleshores, només s’haurien de defensar matrimonis religiosos i no civils, però això és ja tot un altre tema. El que jo vull dir és que no trobo cap argument racional, crec que no existeix, que justifiqui que es prohibeixi, entre dos individus lliures, una transacció de qualsevol bé o servei, si és de mutu acord i no és vulnera la llibertat de terceres persones. Qui és l’Estat, qui és el legislador, per a decidir què han de fer els ciutadans, qui són, per a dir a ningú quina és la manera correcta de fer les coses. Qui són, al capdavall, per a prohibir una acció que duria felicitat a dos agents privats?