La rutina

M’alegra, finalment, que hagin acabat les vacances i tot hagi tornat a la normalitat. Que els horaris estranys de la feina tornin a convertir-se en els habituals, que calgui matinar per anar a classe i poder anar a fer un aperitiu encabat. L’únic que m’agrada del Nadal és veure engreixada la màquina del consum, que demostra any rere any que la gent segueix tenint poder adquisitiu i que es pot permetre pagar regals i marisc en les dates assenyalades. Res de crisi ni d’hores baixes del sistema. Boques socialistes tancades, mentre compren tot el que poden, és clar, i fan una bona carta als reis. M’agrada poder sopar de nou amb el Salvador, sense estar gaire pendent de les inventives que a molts restaurants fan per Nadal, com al meu estimadíssim Da Greco, on aquestes vacances ens han cardat un menú curull de ximpleries que no tenia gaire a veure amb el magnífic assortit de pastes que acostumem endrapar. M’agrada que la ciutat recobri de nou la seva ànima de rutina, d’aquella rutina de Barcelona que no acaba de ser del tot angoixant i és, per tant, suportable en tots els sentits. M’alegra que hagin acabat les vacances de Nadal per poder reprendre les lectures d’habitud, per anar de la facultat a casa i de casa a la feina sense matins lliures amb temps a perdre. De nou, hom pot pensar a viatjar, en el cap de setmana a París que ja s’acosta, en un futurible salt transoceànic per visitar els amics aventurers al país de la llibertat. La ciutat torna a ser gris i còmoda, s’apaga, per fi, el torbador enllumenat nadalenc i les avingudes són amples i majestuoses. Els White Christmas els podem seguir bevent, fins i tot la nit del solstici d’estiu, si convé, així que no cal entristir-se amb la marxa del Nadal. Ara som infinits i Barcelona segueix sent la nostra ciutat. L’estimem, déu ni do si l’estimem, malgrat tot.