Apujar el sou dels polítics

El que no podem fer és argumentar, sempre, en contra de la classe política, que l’únic que vol són els calers de l’administració i una vida acomodada. En realitat, el sou d’un polític és força ridícul si el comparem amb els diners que aquests podrien guanyar si es dediquessin a d’altres oficis per als que solen estar capacitats. En termes econòmics, doncs, diríem que el cost d’oportunitat d’exercir de polític és, generalment, elevadíssim. Feta aquesta primera observació, podem dividir els personatges de la política en dos grans grups: un que s’acosta a la definició inicial i “perd” diners dedicant-se a la política i un altre grup que no els perd perquè els seus membres no estan capacitats per a dedicar-se a d’altres feines que els reportin major benefici. Josep Piqué, per exemple, encaixaria en el primer grup i José Montilla en el segon. Un excel·lent economista i empresari i un home del qual desconeixem, fins i tot, el seu currículum escolar. Hi ha uns polítics, doncs, que s’hi dediquen forçosament per vocació i d’altres que ho fan potser per això o potser perquè és la feina a la qual més rendiment li poden extreure. Nobles propòsits tots dos. Ara bé, el que és inadmissible és que ens queixem de la mala gestió dels polítics i, alhora, estem en contra de que guanyin més diners. D’alguna manera, el món de la política és un món amb continues fallides de mercat. El sou del president de la Generalitat és equiparable al d’un gestor d’una empresa mitjana i, en canvi, la seva responsabilitat i la pressió a la qual el President està sotmès és molt més gran. Així doncs, si volem atreure a l’òrbita política individus de contrastada capacitat –i de retruc evitar la corrupció que genera el fet de cobrar tan poc per una feina tan important-, la solució és tan òbvia com apujar el sou dels polítics, de manera que una persona realment preparada tingui els mateixos –o més- incentius per treballar pel sector privat que pel sector públic.