Adéu, de la Torre, fins aviat

Vaig parlar per primera vegada amb en Jordi de la Torre en un sòrdid sopar de classe la tardor passada. Des d’aquella primera conversa, en què crec recordar que el tema principal era don Federico Jiménez Losantos, la quantitat de coses que ens han passat plegats és gairebé incalculable. Amb ell, vam viatjar per primera vegada a Dublín, amb tot el Nucli Dur, del qual ell n’és un membre imprescindible. Amb ell vam començar a desenvolupar increïbles teories liberals que espantaven la majoria de gent i, amb ell, vam conèixer en Salvador Sostres i vam gaudir de tot el que vingué després. El nostre primer sopar al Bulli el vam fer plegats i tots dos ens miràvem amb cara d’absoluta incredulitat i alegria, encara que després no ens haguéssim parlat mai més, encara que els nostres camins s’haguessin separat, només per aquella nit ja ens recordaríem per sempre. Excel·lent economista i, crec jo, millor escriptor, ens ha procurat bones dosis de mala llet i demagògia liberal gairebé a diari des de fa mig any i ha servit, de vegades, d’inspiració per aquest humil blog. Com tots els bons, ha estat ferotgement criticat i s’ha sabut defensar, la qual cosa li ha reportat un petit lloc en l’esfera liberal catalana que de ben segur ell anirà eixamplant. És l’alumne avantatjat d’en Sostres, i de ben segur que arribarà lluny si s’ho proposa. Demà, en Jordi de la Torre marxa als Estats Units i ens deixarà una mica coixos i una mica sols en aquesta aventura liberal. Boston l’espera, la terra promesa, el somni americà. És el que sempre havia volgut i ja ho té, quan torni, d’aquí sis mesos, segur que haurà depurat el seu estil i haurà maximitzat el seu coneixement. Aquesta nit, per darrera vegada en un temps, soparem plegats a Da Greco, Nucli Dur i convidats, en cerimònia solemnement constituïda en aquests darrers temps, per dir-li a en Jordi que adéu, però que fins aviat.