Música negra, música blanca

Darrerament, veig, amb certa estupefacció, com la televisió ens anuncia uns meravellosos discos compilatoris de “música negra”, on hi surten tot de negrets que ballen vestits amb cadenots i roba ben ampla. Si només fos per això cap problema, que ja sabeu que estic molt a favor de cadascú comercialitzi lliurament allò que li passi pel nas i que ho compri qui vulgui. La meva estupefacció –fictícia, per què no dir-ho- està més aviat causada per la inexistència de demandes anti-racistes i pro-tolerants. M’explico. Ja m’ho imaginava jo, que no passaria res, però és clar, suposem que anunciéssim un disc de “música blanca” on, en comptes de soul, funky, hip-hop i de més, hi aparegués rockabilly, música clàssica o òpera, per exemple, que són estils interpretats usualment per músics de raça blanca. Ja m’imagino la revolta que s’originaria, amb tot d’associacions clamant per la censura de l’espot i l’engarjolament, com a mínim, dels seus creadors. A mi no em molesten gens els negres, ni molt menys, però m’enrabien els imbècils que els protegeixen de manera desmesurada, tirant pedres contra la seva pròpia teulada i fent veure que són uns animals en perill d’extinció. M’enerva que algú pugui usar tranquil·lament el terme “música negra” i que ningú gosi dir “música blanca” per por –fonamentada- a l’allau de conseqüències. Tant parlar de racisme i tant recolzar la tolerància i són aquests que tant parlen els que més hi incorren, donant la volta absolutament a tot i culpant com més gent millor. Endavant, venguin “música negra” si volen, venguin el que vulguin, que no hi ha cap problema, però no es molestin si algú vol vendre “música blanca”. Per què si volem igualtat, hauríem de començar per exercir-la i promoure-la, en tots els sentits. I això, senyors, gairebé ningú no ho fa.