Sobre la pena de mort

És evident que la utilització de la pena de mort no és pot recolzar, de cap de les maneres, en l’argument del càstig exemplar, ja que és de sobres conegut que els índexs de criminalitat no es veuen en excés afectats a causa d’ella. No obstant això, encara podem parlar de la pena de mort en el sentit de mesura eficaç i en el sentit de mesura de revenja. Pel que fa al primer punt, la pena de mort allibera la societat d’un criminal que ja és ben segur que no tornarà a delinquir, a banda de la supressió dels costos del seu empresonament. Pel que fa al segon, cal dir que la revenja és un sentiment inherent en l’ésser humà des del principi dels temps i que, per molt que alguns vulguin titllar-lo de troglodita o de bàrbar, persistirà sempre en el sí de la humanitat. No vol dir, això, que la pena de mort estigui justificada sempre a mode de venjança, però si vol dir que l’home individual i la societat en general solen tenir un sentiment de revenja que, si no es veu satisfet, en alguns casos pot derivar en problemes greus. No vull dir amb tot això, lògicament, que hàgim d’aplicar la pena de mort a qualsevol criminal per a reduir costos o per venjar-nos, però si m’agradaria introduir aquests dos arguments que jo considero vàlids en la discussió sobre la pena capital. En un altra ordre de coses, i per a respondre l’habitual pregunta en el diàleg contradictori sobre la pena de mort, crec que el dret que l’Estat té per decidir a qui se li aplica o no, és ben comparable al que té per a decidir a qui s’engarjola o no. És a dir, si pot decidir aplicar una cadena perpètua, per quins set sous no pot decidir aplicar la pena capital? Per acabar, comentar que el que més em costa és trobar una sèrie de clàusules de conducta que, irrefutablement, condueixin a l’aplicació d’una pena de mort coherent i sense fissures. Propostes benvingudes.