Casa dels avis

Acostumo a anar a estudiar a casa dels avis quan arriben els exàmens cada trimestre. Hi vaig en part perquè s’hi estudia millor, en part perquè m’encanta ser-hi. M’encanta que l’àvia cuini i que l’avi em posi el llum que té guardat per quan vinc a fer l’okupa a casa seva. Sé que a ells també els agrada i per això no em tallo gens de dir-los que em passaré dues setmanes dinant i sopant i dormint a casa seva. Dels avis he après que l’amor per un país no és cosa només de naixença i que cal sempre treballar molt dur. Conec poca gent que hagi treballat tant dur com mon avi i que hagi estat després tan feliç de repartir els fruits del seu treball. A casa dels avis sempre hi ha silenci i l’estudi és possible i no és tan avorrit. Després sempre la sobretaula, parlem del Barça i d’algunes coses més. És cert que l’edat degrada i la seva memòria ja no és la que tenien abans, però no cal posar-se trist per això, a tots ens passarà i serà, en certa manera, un descans. Hom ha de conformar-se amb el que Déu dona i en el nostre cas podem dir que de ben segur ha estat molt generós. A casa dels avis el temps passa com oblidant-se del rellotge, com deixant fer al sol que entra de bon matí pel finestrall. A casa dels avis sempre hi ha un petit descans en el camí, un descans en el ferotge ritme en que m’he convertit. S’abaixen els tempos i l’adagio de la vida et recomforta com una manta en les llargues i plujoses tardes d’hivern. Volem la glòria i tocar les estrelles amb la punta dels dits, ho volem tot i per això lluitem però, escolta’m bé, sempre has de tenir un alto en el camí, un lloc a la ruta on saps que serà ben rebut i que no et faltarà de res. El món aquí fora mossega i encara fa fred, el món aquí fora et trauria del mig si pogués, si no fossis tan cabró com per seguir aguantant. On el temps s’atura res no et podrà fer mal.