Els equivocats i els dolents

Sento una certa compassió per els individus d’esquerres que realment creuen que la seva és la única manera de salvar el món. Sento una certa compassió perquè estic segur que alguns d’ells ho creuen realment i l’únic que fan és lluitar per aconseguir un somni, lluitar per allò en el que tenen fe. Sento una certa compassió per aquest col·lectiu que se’n va a l’Amazona a predicar sobre els mals del capitalisme salvatge, del neocolonialisme tàcit nordamericà, perquè sé que una petita quota de veritat pensa que té raó i no ho fa amb cap mala intenció. En canvi, també estic convençut que hi ha una gran part d’aquesta mena telepredicadors que és guiada pel pur ressentiment, per l’enveja de qui ha fet més calers, per l’enveja de qui ha deixat enrera la pobresa i ha acaronat la llum. Hi ha gent que pensa de veritat que el capitalisme acabarà amb el planeta, però hi ha una altra classe de gent que sap perfectament que és l’única sortida i si no és l’única és sens dubte la millor, però sempre ho negaran. Hi ha una classe de gent que s’ha instal·lat en la cantarella antiliberal malgrat saber que és la salvació, malgrat ser ells mateixos perfectes exemples de liberalitat. Mai podré enfadar-me realment amb algú que em justifica l’espoli fiscal com una eina per un millor, però hi ha tots aquells que el que volen es fotre al rico cabrón, tot i que saben que la seva fortuna genera altres fortunes i engega la roda del desenvolupament. Els Estats Units tenen cada vegada menys pes específic en l’economia mundial, mentre ells han crescut, altres països n’han seguit l’estela i han crescut encara més. La riquesa crea riquesa i a la llarga benestar. Ho expliquen perfectament Plinio Apuleyo Mendoza, Carlos Alberto Montaner i Álvaro Vargas Llosa en el fantàstic El perfecto idiota latinoamericano...y español. Hi ha, dins les esquerres, els equivocats i els que són dolents.