Cremem les banderes

I voleu dir que paguen la pena, tants himnes i banderes? Voleu dir que paga la pena tanta subratllar la nostra identitat si, a fi de comptes, tenim un aeroport que no es pot qualificar ni tan sols de provincià i una realitat molt més amarga que la d’una llengua que es mor? Començo a estar tip d’escriure arengues nacionalistes, de dir que em sento orgullós de ser català, quan, al capdavall, no som res més que una comunitat autònoma més. Sempre recordant que som diferents i que no som espanyols, sempre, aprofitant qualsevol oportunitat per dir-ho, però tenim un aeroport que fa pena i uns peatges que només paguem nosaltres. I si treballéssim de debò perquè no calgués demanar res? I si fóssim tan grans que ens fora igual que al DNI digués que som espanyols? De vegades penso que és perdre el temps tanta manifestació, tant article patriòtic, tanta comparació. De vegades penso que estem parats mirant el que fa el rival, com el pilot de Fòrmula 1 que no intenta avançar si no que no l’avancin i, al final, se surt de la pista i no s’endú ni un punt. Voleu dir que el cop de falç era redactar un Estatut i no era inflar-se a treballar? Podem seguir cantant cançons, però el públic ha marxat. Podem seguir segant el blat, però ja no en queda. Quan ets molt gran t’és igual qui pensen els demés que ets, perquè tu ho saps molt bé. Què importa el que diguin a Madrid si sabem que som catalans? Però ara no ho podem saber, no ho podem saber perquè estem sempre pendents d’ells, sempre pendents del què diran, del què faran. Si fóssim els més forts posaríem les senyeres que volguéssim on volguéssim i que a Telemadrid diguessin mentides en un documental ens seria absolutament igual. Tanta indignació solament indica dependència. Cremem totes les banderes i comencem a treballar. Serem el que voldrem quan siguem els més forts.