Economia

Tants dies de viatge rodejat d’economistes em fan reflexionar. Vaig deixar la carrera fart d’analitzar preferències que mai no es donaven i models que mai s’acomplien. Crec que les corbes d’utilitat han de ser dibuixades de manera diferent per a cada persona i, com ja he reiterat en diverses ocasions, no crec que el diner hagi de tenir, necessàriament, una utilitat marginal decreixent i menys si aquesta és la justificació per espoliar els rics i no podia seguir estudiant sobre una base així. Crec que vaig fer bé en deixar la carrera perquè segur que el meu avantatge comparatiu no es trobava en fer centenars d’exercicis matemàtics, bàsicament perquè la meva facilitat per aquests era gairebé absent mentre que alguns dels meus companys eren gent d’aquesta tan estranya que sap sumar i restar. En canvi, no entenc com és possible que hom pugui llicenciar-se en qualsevol altra matèria sense saber pràcticament res d’economia. Hi ha certs conceptes, tals com el cost d’oportunitat, que són estrictament necessaris per entendre el món tal i com és. Estic content d’haver passat sis mesos en les aules de la facultat d’Economia de la Pompeu Fabra, on vaig aprendre tantes coses que, ara, veig el món que em rodeja d’una manera completament diferent. És cert que l’Economia és una ciència necessària i sempre és agradable tenir amics que n’entenen, tot i que pensin que si no menges gelat sempre menges iogurt o que hi ha països que tan sols produeixen cotxes i tractors. No entenc per quins set sous hom ha de sortir de l’escola sabent tocar la flauta –és a dir, sabent tocar els collons al personal- però tenint un mínim dibuix intel·lectual de com actuen l’oferta i la demanda i com aquest mecanisme incideix sobre el preu dels productes i serveis que en el futur hauran de comprar i produir. No ho entenc en absolut.