Marxar

Sempre arriba el moment de marxar i, gairebé sempre, s’acaba agraint. Gairebé sempre acabes agraint el retorn a casa, al teu barri, al teu llit, als teus amics. Però aquesta vegada no, Nova York no et jutja i és la teva ciutat. Nova York no et jutja, sou el gran rugit de la bèstia i tu. I quan arriba el moment de marxar no és com les altres vegades. Hem sopat a una famosa hamburgueseria just darrera del Carnegie Hall, tot pensant que aquesta era la darrera nit en la ciutat que més m’ha impactat. Escolto New York City Serenade mentre escric aquest article, no tinc ganes de tornar, em quedaria aquí per sempre, a la 57 entre Lexington i Park, al refotut centre del planeta. També avui, com cada memorable dia en aquesta ciutat, hem fet silenci davant del lloc on una vegada hi hagué el World Trade Center. Ens hem conjurat per ser aquí quan s’inauguri la Freedom Tower, una torre de 1776 (justament la xifra de l’any de la independència americana) peus d’alçada que substituirà les dues llargament plorades torres bessones. Manhattan era un somni i la meva vida tot just començava. Aquesta és la meva darrera nit del primer viatge a aquesta ciutat on tornaré sempre amb solament tancar els ulls i recordar com el fred no era suficientment fort per marxar de la coberta del ferry des d’on es veia l’skyline. Seran per sempre amb mi els records de Times Square, d’unes bicicletes a Central Park, de tot el que podia haver estat i va ser. Nova York no et jutja, Nova York no és una il·lusió sinó la maleïda pedra que aixeca els gratacels. Nova York no és Europa perquè Amèrica és i serà sempre millor. Ens veurem aviat. It’s midnight in Manhattan, this is no time to get cute, it’s a mad dog’s promenade. Walk tall or better don’t walk at all...