Manhattan

Tot ha quedat enrera, entre els gratacels, entre el fred, entre la civilització. Manhattan s’ha presentat majestuós. La millor ciutat del món. Podria escriure durant hores sobre la seva estètica espectacular, sobre les grans avingudes i els enormes gratacels, sobre la vergonya que em produeix ser d’una ciutat on el govern obliga a tancar els llums per no molestar les foques de l’àrtic, podria dir-ho tot, però no diria res perquè el meu talent és finit, escàs. El que més m’ha impressionat, però, ha estat estar aferrat a les tanques de seguretat que impedeixen els visitants entrar a la zona zero, el solar una vegada s’aixecaren magnífiques, altives, espectaculars, les dues torres del World Trade Center i que uns monstres que són defensats per molts en el maleït nom de la multiculturalitat decidiren tirar a terra, acabant amb les vides de treballadors honrats que havien comès l’únic pecat de ser nordamericans i haver estat aquell dia en les oficines on acostumaven a treballar. La pell de gallina, el pols accelerat, davant l’immens buit que, de sobte, apareix a la teva dreta baixant per Broadway. Imagines, entre aquells carrers que ara allotgen edificis cremats, gent que corria, espantada, desorientada. Imagines que tant de bo tot allò no hagués passat. Però l’esperança i la força d’una ciutat que durant tot el dia m’ha atrapat, es mostra també quan, en el càlid sol de la tarda, llegeixes els memorials que s’han instal·lat al llarg del tristament cèlebre solar. Després, des del ferry que creua l’estuari del Hudson i es dirigeix a Staten Island, l’skyline de Nova York s’il·lumina poc a poc sota el roig capvespre i és espectacular tot i que ja no tenim les torres. Aviat, s’aixecarà en el seu record la Freedom Tower i jo seré aquí, per admirar-la.

Aquest és l'espai del cel de Manhattan que les torres han deixat orfe.