Staten Island

Tenia un feix de bitllets a la cartera i tu eres al meu costat. No necessitava res més. El ferry que havíem agafat a Lower Manhattan s’allunyava en direcció a Staten Island i el sol marxava a il·luminar l’oest. La llum tènue va anar donant pas a la foscor i la foscor va fer que s’il·luminessin tots els gratacels. Tu i jo en aquell vaixell que dèiem que mai ens cansaríem d’agafar, aquell vaixell que era tota la nostra història i el nostre futur. Em vas besar a la coberta de popa, on tots els estels del firmament no poden fer cap competència als gratacels que s’alcen majestuosos retallant el cel. No crec en la felicitat completa però juraria que en aquell moment la vaig tenir. Els teus llavis i els meus, la nostra pell, el nostre alè. You’re like an angel on my chest. Ellis Island a la nostra dreta, la fe en els nostres cors i la teva mà sobre la meva, la confiança infinita, l’absència de maldat. La ciutat de Nova York era el nostre somni i ara la teníem davant dels nostres ulls. Hauria donat la meva vida sencera per aquell instant de màgia, hauria hipotecat tots els meus projectes per aquell segon etern. Em vaig llevar i vaig comprendre que, com en les males històries, allò tan sols havia estat un somni i que tu seguies al mateix lloc. Vaig obrir la finestra i l’aire glaçat em va mostrar l’encreuament de la 57 amb Park Avenue, la punxada al pit em va mostrar la meva immensa covardia. Els somnis són fum i mai es materialitzen si no tens l’estómac per mirar l’altre als ulls i demanar-li que vingui amb tu, tu i jo mai ens besarem en el ferry més espectacular del planeta perquè jo sóc incapaç de dir les coses que cal dir. Seguiré observant l’skyline amb els ulls entelats mentre el teu rostre es dibuixa en el rastre d’aigua que el vaixell va deixant.