Ignorància

Hi ha una cosa molt curiosa que té lloc de manera continuada en moltes de les tertúlies en què prenc part. Ja et pots imaginar que, generalment, sóc en elles l’únic liberal i que m’haig de batre amb enormes hordes de vegetarians, així que la meva concentració ha de ser extrema. El que passa, i no deixa de sorprendre’m, és que l’audiència –tots els que s’ho miren des del voltant- és rematadament imbècil. El patró dels esdeveniments és, més o menys, el següent: Jo llenço un argument liberal, immediatament, un vegetarià llença un argument en favor dels enciams que sol estar relacionat amb el fet del perill imminent de desaparició de tota l’aigua de l’univers, que és absolutament fals però convenç als amics salvafoques. Aleshores l’audiència aplaudeix a rabiar i silencia el meu contraatac, o el meu simple apunt que afirma que el que ha dit el cadell d’Stalin és mentida. Tot el que diguis ja és en va, perquè el gran cap de la tribu indígena socialista t’ha esclafat amb el seu demolidor –i fals- argument. Tot són elogis cap a l’heroi de l’esquerra que ha estat capaç de sobreviure a la tirania demagògica i criminal del defensor de la llibertat. Ningú t’escolta ja, en mig del fervor popular que et du emmanillat cap al gulag. Curiosament, la manera d’argumentar i silenciar d’aquests grups de pseudointel·lectuals que tranquil·lament campen per les Universitats i els cafès, coincideix sovint amb els mètodes que usen polítics llatinoamericans tan lamentables i populistes com Chávez, o Castro. L’error és sempre creure que la gent atén a la veritat més que a l’estètica. Un, que ha llegit Schopenhauer, tampoc no s’escandalitza gaire, tanca la paradeta i se’n va cap a casa convençut, de nou, que la democràcia és una sublim estupidesa si tota aquesta gent té un vot que val el mateix que el teu, estimat lector.