Dirty Water (Les meves primeres hores a Amèrica)

Ahir em vaig llevar com un ressort. Vaig saltar del llit il·luminat per la claror que entrava per les finestres de l’habitació, era el meu primer dia a Amèrica i no estava disposat a perdre ni un segon, ni un sol segon. Vaig sortir al carrer i em vaig enfrontar al fred de Nova Anglaterra, el primer que vaig fer va ser caminar fins al Harbor, per veure cara a cara l’Atlàntic. A les 9.15 havia quedat per esmorzar amb un amic –un amic de mon pare, de fet- i aquesta hora el vaig trobar a la porta de l’hotel. Vam passar tot el matí plegats i em va oferir un preciós tour per la ciutat. Financial District, Custom House, Quincy Market, Faneuil Hall, City Hall Plaza, Boston Common, Harvard, Beacon Hill. L’hospitalitat d’aquesta ciutat és increïble, tothom qui et presenten es preocupa de que estiguis a gust a Boston i als Estats Units. Tothom parla dels Red Sox, l’equip de beisbol local, i, per fer-m’ho entendre, me’l comparen amb el Barça. Volen que visiti el seu estadi: Fenway Park. Hi ha una vella cançó que l’equip ha adoptat com himne i que no puc parar de cantar des que he arribat, es titula Dirty Water (Boston You’re My Home), fent referència a la famosa revolució de la Boston Tea Party per la qual els ciutadans de la capital de Massachussets es rebel·laven contra la metròpoli britànica. Més tard em vaig reunir amb els meus companys d’aventura a Hannover St amb Cross St, al North End, per dinar en un correcte restaurant italià, abundant en aquesta zona de la ciutat també coneguda, no en va, com el barri italià. En sortir feia un fred que pelava, i quan dic fred vull dir fred, així que ens vam arrecerar a la nostra habitació, on vaig aprofitar per escriure aquesta modesta crònica de les meves primeres hores a Amèrica, mentre escoltava, sense parar, una de les versions que té la mítica Dirty Water, cantada, com no podia ser d’altra manera, per Bruce Springsteen. All right Boston you’re my home...