No dormir a l'avió

Tinc per impossible dormir als avions, no puc, queda certificat. La nit passada no vaig dormir pràcticament gens, pels nervis del viatge i per un poc de febre que m’ha mantingut força pendent. En pujar a l’avió de Ginebra, el primer de tota la sèrie que ens havia de dur a Boston, m’he emocionat pensant que potser podria dormir i descansar. En Laporta i en Royán han caigut a l’instant, jo no he fet en tot el vol. És una vella herència familiar, aquesta dels meus trastorns de son, ni l’avi ni el pare mai no han pogut i jo tampoc. He començat aquest article a l’aeroport de Ginebra i tot just ara el reprenc sobre l’Atlàntic, a tan sols un parell d’hores d’Amèrica i de la pallissa del control d’immigració, i segueixo sense dormir. Tot i estar destrossat, veritablement cansat, encara sento una lleugera sensació de triomf, de fortalesa, la són no pot amb mi. Parlant ja sobre el vol, la veritat és que l’experiència de volar amb Swiss, com ja ens havia avançat l’Alfred, és força positiva. Menjar decent, tot i ésser a bord, i un servei força agradable. No sé si trobaré Wi-Fi al Kennedy per a poder penjar això mentre esperem el vol de Boston. De moment duem ja tres hores de Monopoly i la diversió corre lleugera com sempre. El vol és cansat però el que ens espera bé s’ho mereix.

PS: Finalment, al JFK, una flamant línia Wi-Fi m’ha deixat actualitzar.