Bruce Springsteen i ser d'esquerres

Una de les coses que està darrerament molt de moda entre la gent que intenta –de bona i mala fe- desacreditar-me, és dir que no puc ser liberal o de dretes si m’agrada Bruce Springsteen. Verge Santa! Això, una actitud com aquesta, vull dir, dir que no pots fer una determinada cosa si admires algú que la desaprovi, no és gens estranya entre les esquerres. Heus aquí el sectarisme que seria que jo deixés de sentir el meu ídol, el meu profeta, simplement perquè no coincideixo en totes les seves opinions. Heus aquí el sectarisme que ells tenen. Bruce Springsteen parla gairebé sempre de somnis i d’esperança, parla dels calfreds que et pugen per l’esquena quan sents algunes melodies en alguns llocs. S’ha de separar el talent de la política, perquè si no tenim un problema molt gran. Tinc amics d’esquerres, socialdemòcrates, fins i tot comunistes i espanyols, i me’ls estimo, puc dir-ho, molt. Així que entenc aquesta dèria de dir que quina gran incongruència sentir el Boss i ser liberal, que no puc estar en contra dels qui estan en contra de la guerra d’Iraq perquè en Bruce també ho està. Springsteen m’ha ensenyat que per sobre de tot sempre hi ha l’ànima, la voluntat, la fe, així que no veig perquè el meu ídol no pot ser d’esquerres sense ser-ho jo també. Estic segur que Artur Mas va gaudir més que molts altres a Verges, l’altre dia, i segur, seguríssim, que les seves idees no convergeixen gaire amb les d’en Lluís Llach. Crec que aquest problema està més en l’esquerra que en la dreta. Pots dir una cosa, pots dir l’altra, pots dir tot allò que vulguis però, al final, quan escoltes Thunder Road no hi ha dreta o esquerra, liberals o vegetarians i comunistes, només una carretera al teu davant i unes ales que surten de les rodes demanant-te, a crits, que toquis el terra amb el pedal del gas.