La gestió dels errors (En tres actes)

El primer acte és una qüestió visceral. Saps que t'has equivocat terriblement i les conseqüències no solament t'afecten a tu. Has fet mal, s'han vessat llàgrimes per la teva culpa. Tens la imperiosa necessitat d'explicar el que ha passat i enganxes a algun pobre patidor que, estoicament, aguanta la infantil pluja d'incoherències que llences sobre seu. Tens un foc a dins que et destrossa. Compleixes amb les estèrils convencions socials de demanar disculpes, però la teva integritat et fa demanar que no te les acceptin.

El segon acte és una qüestió de descens de la temperatura. Te n'adones que Ayn Rand s'enfadaria molt amb tu si et veiés, explicant les teves penes com si fossis un tipus qualsevol. No, no, no. No pot ser, nosaltres sempre fem cas de la mestra Rand! Tornes a la fortalesa que constitueix el teu ego, lamentes la pueril actitud d'animal social del primer acte i arreplegues veles. El problema és teu i tu sabràs què en fas, d'ell. Noi, l'has cagat tu, no la pobre noia a la que li estàs explicant la teva vida en vers. Ets perfectament capaç d'assignar-te un càstig individual. No vulguis donar pena, no vulguis crear cap imatge. La teva imatge ets tu i només la coneixes tu.

El tercer acte és una qüestió de reflexió, ja molt més reposat. En la quietud de la teva cambra analitzes fredament el que ha succeït. La conclusió és que t'has equivocat de manera estrepitosa i has perdut molt més del que podies haver imaginat. Ara bé, un senzill anàlisi econòmic de la situació et fa veure que, tot plegat, et trobes front un nou -un altre!- sunk cost. Ja ho has fet, no pots tornar enrera, de què et serveix turmentar-te? Efectivament, de res. És cruel però és honest. I així és com, poc a poc, et vas fent més i més fort. Cau el teló i l'obra acaba. T'alleuja que no hi hagi ningú assegut a la platea disposat a aplaudir.