La cultura de l'esforç

Sempre he admirat els autèntics seguidors de la cultura de l'esforç i el sacrifici. Admiro la vessant èpica d'aquesta gent capaç de llevar-se cada matí i barallar-se contra tothom per aconseguir el seu somni. La cultura de l'esforç és quelcom decadent en aquesta societat del benestar espoliat i que, com a tal, encara obté un valor més alt. La gent que realment s'ha compromès amb els seus deures per voluntat pròpia, és la gent que tard o d'hora ha d'acabar comandant la civilització en la descoberta dels nous horitzons. A més, aquesta gent té una cosa increïblement valuosa i poderosa, no els fa falta ningú, no els fa falta cap imbècil que els animi des de l'exterior. L'única motivació que compta és aconseguir el que vols. Si vols ser el millor, hauràs de patir i hauràs de suar de valent, hauràs de fer coses que odies, o que et fan tanta mandra que el ventre et punxa. Ells les fan perquè són millors que tu i que jo, i no fa falta que anem a veure com entrenen o com competeixen, perquè som tan desgraciats que no hi anem mai i han après a ser millors sense el nostre ajut. La cultura de l'esforç és el súmmum de la civilització, la metàfora del triomf. Pensa sempre que mentre tu dorms, hi ha algú que entrena per alliberar-se de la limitació del seu cos, algú que ha comprès que l'ànima és més poderosa que el físic i que vol deixar aquest darrer enrera. La cultura de l'esforç, aplicada a l'esport, és l'ànsia humana de ser per fi lliures, lliures de tota absurda limitació terrenal, fer el que volem perquè podem. Els autèntics seguidors de la cultura de l'esforç són els que més a prop estan de la utopia de la independència individual, perquè no els cal ningú al darrera que els rigui les gràcies o els faci sentir bé. Se senten bé amb ells mateixos i et podrien engegar pendent avall d'una puntada al cul. Te la mereixes -me la mereixo- de fet.