Insomni igualitari

Encara dormo fatal, encara són molts els ensurts en la matinada, la suor freda que em recobreix el cos. Els parlo dels malsons que pateixo des que es va aprovar, al març, la Llei per la Igualtat efectiva d'homes i dones. Algunes nits somio que quedo atrapat entre el seu extens articulat, somio que sóc feliç amb el patètic contingut del text, que me n'adono i no hi puc fer res.
Els parlo d'una llei tan absurda com un cotxe sense gasolina, d'un text que el Papà-Estat s'ha preocupat de redactar-nos, per a que no haguem de pensar, perquè som idiotes i sense ell no sabem fer res. I els parlo, a més, d'una llei que va ser rebuda amb els braços ben oberts per tots els partits polítics amb representació parlamentària, amb una sola excepció. L'excepció correspon a l'abstenció del Partit Popular, així que no en puc parlar. No puc perquè en parlaria molt i molt bé i deixaré de ser persona ben rebuda pels meus amics i familiars. Partit Popular, tabú.
La perversa llei que no em deixa dormir per les nits obliga les formacions polítiques a presentar llistes paritàries, a abandonar el criteri de la validesa personal per centrar-se només en el tipus d'òrgan genital que viatja entre les cames de cada representant. No puc dormir, aquesta llei, pubilla del més dogmàtic fanatisme feminista de sostenidors cremats i poca substància cerebral en té tota la culpa.
D'aquí uns anys, a no ser que algun valent derogui aquesta infàmia, els consells d'administració de les empreses privades -sí, privades, teves, meves- hauran de ser consells d'administració compostos amb el mateix nombre de dones que d'homes. Ni un home de més, ni una dona de més. L'únic que importa és si et dius Pere o Maria.
En el nom de la Igualtat aquesta llei ens ve a deixar sense Llibertat i, a mi, a sobre, sense poder dormir. Ara hauran de sortir de la meva butxaca diners que seran destinats a finançar artistes dones i no homes que -si tanta igualtat volem- vindria a ser el mateix que proporcionar subvencions només als individus d'ulls verds. Ara no podré tenir una empresa on només hi hagi empleades, perquè l'Estat creu que calen uns quants parells de collons.
L'Estat pensa per mi ja més que jo mateix. A força d'anul·lació individual alguns acabaran per cedir, per creure tota aquesta mentida igualitària i ignorant. Alguns acabaran, com jo, demanant-li al Papà-Estat una til·la. És que, coi, no puc dormir de tant pensar que, un dia, potser la setmana que ve, el món serà tot absolutament igual.