Empresaris i treballadors

Hi ha una mena de sensació, entre els clients de certs comerços, que l'empleat està de la seva banda, forçat per l'empresa, pràcticament esclavitzat. I dic això perquè és una situació que em vaig trobar sovint, treballant en el mostrador de post-venta d'uns coneguts magatzems. Tothora tenia clients experts en el desenvolupament del clàssic discurs de “jo sé que són els teus caps els que et diuen que em diguis això”. Com gaudia, replicant-los que els meus caps no m'havien dit res i que simplement els estava dient el que era correcte. Jo treballo per mi, per guanyar diners i, per tant, defenso els interessos de l'empresa, perquè és la que em paga i la que em dona feina. Sincerament, quan treballava de cara al públic, se me'n refotia força l'opinió que els clients tinguessin de mi, m'importava molt més que els meus caps pensessin que estava duent a terme una bona tasca. Hi ha un molt estès sentiment de repulsa contra l'empresari, una pretesa complicitat entre el client i el treballador i s'ha de reconèixer que, en moltes ocasions, el treballador n'és més artífex que no pas el client, que el que vol és caure bé per endur-se el que vol. Però qui paga, qui engega el món cada matí, qui crea, qui produeix, és l'empresari i la seva importància és definitivament capital. En un país on la legislació es redacta per protegir el consumidor i l'empleat indefens de les males arts que se suposen en tots i cadascun dels propietaris, engegar una empresa i que funcioni no deu ser tasca gens fàcil. Però segueixen endavant, i és evident que ho fan pels diners. Faltaria més.