180 p.p.m

A 180 pulsacions per minut em costa molt pensar, ho agraeixo. Segueixo pedalejant de manera instintiva i miro el comptaquilòmetres procurant que la velocitat no decreixi. No és un port llarg ni excessivament dur, però és el nostre banc de proves pel Pirineu i ens exigim el màxim. Coll de les Ventosses, qualsevol dissabte al matí. El sol comença a cremar-me la cara, però només penso en mantenir el ritme adequat. Hi ha qui em diu que si m’ho prenc tan seriosament hauria de competir en comptes de dedicar-me al cicloturisme, però no entenen que la única competició que m’interessa és amb mi mateix contra el meu cos. A dos quilòmetres pel cim, m’aixeco sobre el quadre i accelero el ritme, giro el rellotge per no veure com es dispara la freqüència cardíaca, la respiració s’entretalla. Pedalejo sense perdre la vista de la carretera. Gonna fly now. Algú molt més entrenat que jo m’avança i sé que aquella roda és la bona i l’haig de seguir. Només l’aguanto 500 metres, fins que em fan mal els pulmons. Per un moment crec haver-me decebut, però de seguida veig que no té cap sentit seguir aquell ciclista fins amunt, que ja està bé haver accelerat el ritme una mica més i seguir en solitari. A 180 pulsacions per minut és una sort no poder pensar amb claredat. Si fas cap mena d’esforç intel·lectual extra, notes les cames molt més pesades i el pit a punt d’esclatar. Ajupo el rostre i observo com lentament passen les marques blanques de la carretera i com alguna gota de suor es precipita des del meu front sobre l’asfalt. Últim mig quilòmetre, en dies màgics sóc capaç d’engranar el plat gran i posar la bicicleta a gairebé trenta quilòmetres per hora en aquests dos darrers revolts. La majoria de dies, però, torno a seure i m’arrossego com puc fins el final del coll, on la diputació de Tarragona no s’ha preocupat de posar ni un trist cartell. Quan comença el descens puc tornar a pensar, i penso que això és el que més m’agrada del món.