Bripac, Líban i Guilad Shalit

Evidentment que no és motiu d’alegria la mort de soldats occidentals en el camp de batalla, això està clar. Però, el que també és evident, és que la naturalesa de la tasca militar implica la possibilitat de morir i no entenc tot l’enrenou que creix al voltant de cada baixa. Quan un noi decideix ser soldat, ha d’atenir-se a les conseqüències, com s’atenen els qui decideixen pilotar un bòlid a 330 km/h i no pot ser que ens sorprenguem si després moren. I no pot ser, tampoc, que ens sorprenem que morin soldats en les preteses “missions de Pau”. Pel terrorisme islàmic no existeixen les missions de pau, només els objectius occidentals, només l’obsessió de destruir la llibertat. Segons expliquen, la brigada de paracaigudistes destinada al Líban a la que pertanyien els soldats morts, té com objectiu evitar les accions violentes libaneses per prevenir un possible atac del Tzahal. És una vergonya que una resolució internacional tingui per missió evitar les accions bèl·liques de l’exèrcit d’Israel, segurament el país més fustigat pel terrorisme i, per cert, constantment amenaçat d’anihilació pel tristament cèlebre Ahmadineyad, president de l’Iran. I que morin els soldats no hauria de ser objecte que serveixi per criticar cap govern del món lliure sinó perquè el gruix de la societat s’adonés del terrible perill que representa l’integrisme emparat per la multiculturalitat i la tolerància. I és clar que és molt dur que morin nois joves en el camp de batalla, però escoltin, són soldats, no ballarines. I seria molt trist que ens haguéssim de posar a explicar, ara, quines són les diferències entre les ballarines i els soldats. Entretant, Guilad Shalit segueix segrestat i per aquest sí que he sentit a dir que s’ha d’aguantar perquè és soldat. No ho diran perquè és un soldat del Tzahal, oi?