Túnning / R'n'R

No m'agrada l'estètica túnning ni el món que s'hi ha teixit al voltant. No m'agraden els cotxes que toquen el terra a no ser que siguin de competició ni les estridències sonores que omplen les avingudes a mitjanit. Ara bé, no vull caure més en l'error de condemnar el món i la gent del túnning a rebre les més terribles desqualificacions. Als anys 50. un moviment urbà similar va acabar per ser el bressol del Rock and Roll que m'ha salvat la vida i me la continua salvant dia rere dia. Les lletres de Chuck Berry parlen de cotxes i noies. De fet, els pioners del Rock and Roll eren una colla d'inadaptats que es passaven el dia i la nit als seus cotxes, donant tombs per la ciutat. El fet que jo no comparteixi el criteri estètic que ha dibuixat el món del túnning -que, per cert, mols catalans han decidit de forma errònia atribuir exclusivament als espanyols- no em confereix cap mena de dret a desterrar-lo al nivell de subcultura. Si així ho fes, estaria rebutjant també el món que va crear unes dels pilars sobre els quals s'aguanta la meva existència. A E-Street també es tunejaven els cotxes. No seria coherent insultar els qui ara ho fan i elevar els que abans ho feien. L'única crítica possible és la de l'escassa originalitat, la de repetir quelcom que ja va tenir lloc cinc dècades enrera i entronitzar el reaggetton per parlar de cotxes i noies com ja feia Berry des de Roll Over Beethoven. Els nois del Rock and Roll no tenien res més que els seus cotxes per cercar la llibertat, alguns la van trobar recorrent la carretera del tro amb un Challenger que havien construït amb les seves pròpies mans. És possible que els nois del túnning no tinguin cap més aspiració a la vida que posar un aleró més gran. I tot i que a mi no m'agradi, qui sap si d'aquí 50 anys la música odiosa que n'ha resultat no sigui també el record d'un temps gloriós i jo un vell amargat que es va decidir pel Rock and Roll com alguns, en el seu dia, es van decidir a seguir escoltant Frank Sinatra.