Una banda a l'Infern

Cada mitjanit, a l'infern, la banda local ofereix un show als condemnats al patiment etern. Vista la qualitat fora de sèrie dels seus músics, o bé Lucifer no ha entès exactament què és el patiment o bé ens han enganyat a tots i el que de debò s'ha de fer és ser tant dolent com es pugui durant la vida terrenal per poder gaudir cada nit d'aquesta locomotora del Rock and Roll. A la bateria, Keith Moon no s'equivoca en un sol compàs, en un sol temps. Al baix John Entwistle. John Lennon és qui s'ocupa que el piano soni com un piano ha de sonar en una banda de l'infern. Les guitarres són competència de Jimmi Hendrix, George Harrison, Luther Perkins, i Stevie Ray Vaughan. Molt especial és la secció vocal, amb un cor format per Elvis Presley, June Carter, Warren Zevon i Freddy Mercury entre d'altres. I es preguntaran, amb raó, qui és el frontman d'aquesta banda, qui és el qui, nit rera nit, dona les ordres, decideix què es toca i què no, qui es dirigeix a l'audiència. Bé, cada nit, quan ja tota la banda es sobre l'escenari tocant un frenètic boom-chicka-boom, apareix d'entre la foscor un home vestit de negre amb el rostre torçat, somriure desafiant i mirada de rock and roll: Hello, I'm Johnny Cash. Early one morning while I was making the rounds, I took a shot of cocaine and I shot my woman down...