Dylan a Andorra

Deixem enrera Barcelona i la biblioteca, la per mi incomprensible histèria dels exàmens finals. Encarem el cotxe vers Andorra i despleguem l’arsenal de música que duem preparat. Em vaig prometre que mai tornaria a gastar-me un sol euro per entrar a un concert d’en Bob Dylan i, heus aquí, aquesta vegada n’he deixat anar quaranta-cinc. És veritat que penso el que sempre dic, que en Dylan canta i toca molt malament i que, a més, em cau fatal. Però sóc feble i Don’t Think Twice It’s All Right em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto. Andorra m’angoixa, també, perquè tot és petit i perquè tot i estar-hi molt a prop, em deixa molt lluny de la meva estimada regió de Midi-Pyrénees. Així que, aquesta vegada, en Dylan surt per 45 euros d’entrada, 50 de gas-oil, una barbaritat de peatges, l’hotel a Encamp i l’estrès d’entrar al país dels grans magatzems. Coherència. Confesso que, en part, em feia gràcia això de fer un cap de setmana fora mentre a Barcelona la gent estudiava desesperada. I, en fi, el concert és espectacular des de la primera fila, perquè en Bob Dylan és en Bob Dylan i ho fa tot malament excepte la màgia. Surto de la Farga de Moles, al dia següent, prometent-me a mi mateix que no em tornaré a gastar un cèntim en el trobador de Minnessota. Però sé perfectament que tan bon punt en Dylan torni a prop de casa l’aniré a cercar i els diners em seran igual.