Cinc anys

Crec en Déu, i crec que ell es preocupa per nosaltres. Crec que de vegades s’equivoca, però. Avui fa cinc anys que se’n va endur algú qui no tocava. I segueix sent mentida que el temps ho curi tot, perquè avui fa cinc anys i jo ho sento tan a dins com el primer dia. Fa cinc anys i encara hi penso, cada vegada que passo pel lloc on treballava, i pel bar del costat, on sempre te’l trobaves i mai podies marxar sense prendre una cervesa que ell demanava. Ja fa cinc anys i és impossible que algú ompli l’immens buit que va deixar. El temps passa i les coses canvien a una velocitat que ens fa venir vertigen, però cada dia penso que hi ha coses que m’agradaria poder-li explicar. Recordo els seus acudits, els crits alegres que a tothora proferia, les seves bromes, la seva manera d’omplir qualsevol estança. Recordo la seva olor a farigola, i les seves insaciables ànsies d’anar a buscar-ne. Fa cinc anys i no me n’oblido, ni avui ni cap altre dia. Fa molt de temps i encara penso que aquell matí Déu va equivocar-se, perquè de ben segur que no volia el que va passar, és impossible. Fa cinc anys que vas deixar-me aquí, i t’enyoro molt, Xavi.