El català de Montilla i les fal·làcies argumentatives

Una de les fal·làcies argumentatives més recurrents quan parlo del català de Montilla és la d’esgrimir contra mi una afirmació del tipus següent: “Si rius del català de Montilla rius, de fet, del català de molta gent que estima Catalunya”. Home, aviam, no. Imaginin que cada cop que un riu d’un mal xut d’un futbolista professional se l’acusés de mofar-se de totes les persones del món que no saben xutar una pilota, per exemple. Imaginin que riure d’un pilot de Fòrmula 1 que no acaba mai una cursa fora la mateixa cosa que riure de tota la gent que no té carnet de conduir. Una de les eines elementals d’un polític és la llengua, perquè és parlant com ha de desenvolupar la seva tasca, així que veig un acte totalment legítim el de recriminar a Pepe Montilla els seus nefastos coneixements de la llengua del país que ara governa. Pensin en un cuiner que no sàpiga fregir un ou, és per riure, oi? En canvi, a ningú se li acudirà dir-me “Home, Raül, no riguis d’aquest cuiner, perquè hi ha molta gent que no sap fregir un ou.” Amb el català, en canvi, tot és diferent i tot és perdonable. Ara que en Montilla s’ha apuntat a classes per aprendre’n sembla que se li hagi de fer un monument per agrair-li l’esforç. I un bé negre. Tenim el miserable costum de girar sempre la truita i transformar en una heroïcitat un acte tant lamentable com que el president d’un país hagi de prendre lliçons de la llengua autòctona. I, a més, si em queixo, no faltarà qui, indignat, em digui que és preferible una bona persona que s’esforça en aprendre català que un que ja el sàpiga i sigui un fill de puta. Com si aquí algú hagués parlat de bones persones i fills de puta, com si algú hagués dit que prefereix tenir un president criminal i filòleg a un al que li costa dominar un idioma. La vella història de sempre.

El vertader drama electoral

El drama electoral no és només que Montilla hagi estat finalment investit president amb el vot d'una formació independentista o que un comunista es converteixi en conseller d'interior. El drama, em sembla a mi, és molt més profund que això. Estem d'acord en què de fet és fort que el president de la Generalitat no sàpiga parlar català amb la solvència necessària i estem d'acord en que és força preocupant que Ciutadans hagi entrat a la roda parlamentària però també és molt fort, més fort encara, la manera com vota molta gent. Molta gent ha votat partits amb una absoluta desconeixença del seu programa, fins i tot amb una total ignorància de la seva línia ideològica. Hi ha qui ha votat el PSC amb l'argument que són d'esquerres, i que de cap de les maneres pot resoldre una superficial qüestió de les diferències entre l'esquerra i la dreta. És legítim, doncs, el resultat d'unes eleccions on un percentatge, m'atreveixo a dir important, dels votants té severes dificultats per a conèixer el nom de tots els candidats, per no parlar de les seves diferents intencions? Conec persones que no m'han sabut donar ni un sol motiu per a justificar el seu vot i que han reconegut de manera voluntària que havien triat d'una manera gairebé aleatòria. I aquest és tot un drama, ja no electoral sinó nacional, un drama amb un rerefons molt més espinós que unes urnes i unes paperetes. Quina educació és capaç d'oferir un país on hi ha gent que no sap que Convergència i Unió és una federació de dos partits, on hi ha gent que no sap ben bé que és un Parlament i la diferència entre unes eleccions autonòmiques i unes de generals? Hom pot votar Montilla amb mala fe, per interès, fins i tot per convicció, però és que hi ha gent que l'ha votat perquè es va equivocar de papereta o perquè es pensaven que era el successor de Pujol. Una persona un vot, un sistema perillós, sens dubte.

París (Sylvia Plath)

Queridísima madre: Oh, te parecería increíble si me vieras ahora. ¡Tengo la buhardilla más preciosa de París, con una vista sobre los tejados y aleros y una claraboya de artistas! Tuve una suerte inmensa de poder encontrar un lugar durante la semana de Pascua, pues todo está lleno, y esta mañana me he mudado aquí. Cuesta 520 francos por noche, lo que equivale aproximadamente a 1'50 dólares... Ahora mismo oigo la música que sube desde el patio: la gente del hotel es encantadora y ha sido una suerte encontrar patrones tan amables. Me han dado la habitación más barata que tenían porqué saben que soy estudiante... Quizá lo más duro, pero también lo mejor para mí, es que Sassoon no esté aquí: todavía sigue de vacaciones en el sur, de modo que, fuera de la posibilidad de ver a un chico de Cambridge que sé que vendrá, estoy absolutamente sola. Como puedes figurarte, es una experiencia muy distinta a la de ser acompañada a todas partes como me ocurrió en Navidad, pero empiezo a estar muy orgullosa de mi habilidad para moverme sola. Me hace bien y empieza a gustarme de verdad...

Sylvia Plath, Cartas a mi madre.

Traducció de M. Abelló y M. Bofill

Scoop

És Londres, hi ha la Scarlett Johansson i hi surt en Woody Allen. A partir d'aquí, i tenint en compte la meva absoluta manca d'imparcialitat, comencem. Scoop és una pel·lícula lleugera, sense grans pretensions ni dobles lectures, una pel·lícula per a passar l'estona. I sent així, compleix la seva tasca sobradament, amb una subtilesa i un bon gust propis de qui la dirigeix. Scoop és un descans, però un descans brillant, l'aperitiu abans d'un gran dinar. Lamento profundament totes les crítiques rebudes per Allen de gent que creu que una obra mestra ha de ser un treball intens i dens, qui hagi llegit l'Amic Retrobat de Fred Uhlman, per exemple, sabrà que no és ben bé així. A Scoop, Sacrlett Johansson demostra perquè és la nova musa del director americà, representant a la perfecció un paper al qual no ens té gens acostumats, deixant la seva extremada bellesa de ser el principal centre d'atracció. Woody Allen és com sempre genial i representa el paper d'un mag de tercera que condensa totes les característiques dels seus personatges més celebrats. La història és senzilla i directa, sense grans girs ni sorpreses delirants. No cal ser sempre transcendental en les coses que un fa. És precisament un indicador de grandesa la capacitat de saber alleugerir la tensió creativa quan cal o simplement quan ve de gust. Scoop és una pel·lícula molt divertida que no és, naturalment, Annie Hall o Manhattan de la mateixa manera que Dancing In The Dark no és Born To Run i em segueix encantant. En definitiva, mireu-vos Scoop, sense pensar que aneu a veure el film definitiu i rieu, rieu molt, en Woody Allen se n'ocuparà, sens dubte. "Siempre ves el vaso medio vacío" "No, siempre lo veo medio lleno. De veneno".

Records d'Itàlia (II - Pisa. Una torre i una pizza.)

Els meus peus trepitjaren terra italiana per primera vegada a un àrea de servei en què ens aturarem de matinada, però, pròpiament dit, fou Pisa la primera ciutat que vaig visitar. Recordo tota Itàlia com un país assoleiat però crec que va ser justament a Pisa on el sol era tan blanc i radiant que et feia somriure com un idiota. Els carrers eren asfaltats amb llambordes i els venedors de souvenirs inútils ens assaltaven contínuament camí de la famosa torre. A París Eiffel, a Londres Big Ben i a Pisa, és clar, la torre inclinada. S'hi arriba després de travessar una esplanada de gespa i es presenta allà davant, partint el cel gairebé en diagonal. El cansament del viatge encara em tenia presoner així que em vaig aventurar a buscar quelcom per menjar. Entre els estrets carrers vaig trobar un lloc on hi venien porcions de pizzes i no m'ho vaig pensar dues vegades. La meva primera pizza a Itàlia. En vindrien, durant els dies següents, una infinitat més, però aquella era la primera i era, per tant, la més especial. Després d'això hom pot continuar l'agradable passejada i tornar de nou a l'esplanada de la torre, perquè a Pisa, em sembla, no hi ha gaire cosa més per veure. Al voltant de la torre hi ha tot de gent que es fa aquelles lamentables fotografies fent veure que l'aguanten. Jo en vaig fer un parell i avall. La parada a Pisa havia de ser -i en efecte fou- curta, més un alto en el camí per a descansar que no pas una visita en tota regla. D'això se'n deriva, suposo, el vague record que tinc de la ciutat i un petit sentiment de culpabilitat, perquè el meu concepte mental de Pisa, n'estic segur, és de qualitat inferior a la seva realitat. De Pisa, al capdavall, en recordo una torre inclinada i, sobretot, la meva primera pizza a Itàlia.

Sad Eyes (Bruce Springsteen)

Vens aquí passejant cada dia, em mossego la llengua per no parlar massa. Dius que estàs bé. Endavant, nena, tinc molt de temps. Perquè els ulls tristos no enganyen mai. Perquè els ulls tristos no enganyen mai. Durant una estona t'he estat mirant fixament, no em mouré fins que no estiguis preparada. Et mostres i després t'amagues però sé que ben aviat estaràs fent aquest camí. Perquè els ulls tristos no enganyen mai. Perquè els ulls tristos no enganyen mai. Nena, no veus que no m'importa? No veus que he estat aquí? Si alguna cosa a l'aire no fa bona olor tranquil·la, nena, faré que se t'oblidi. Sé que penses que mai seràs meva. D'acord, està bé, m'és igual. Aquest tímid somriure és un fet, endavant, no m'importa l'actuació. Aquí arribes arreglada per una cita, bé, una passa més i ja serà massa tard. Una cinta blava al teu cap, com si estiguessis tant segura que jo seré aquí. Suposo que els ulls tristos no enganyen mai. Suposo que els ulls tristos no enganyen mai. Suposo que els ulls tristos no enganyen mai. Els ulls tristos no enganyen mai.

Traducció gairebé literal d'una enorme cançó de Bruce Springsteen.

Ronaldinho al Getafe. L'Estat del Benestar.

Imagini l'estimat lector que, de sobte, la Federació Espanyola de Futbol decideix emetre un comunicat en què obliga el Futbol Club Barcelona a cedir algun dels punts obtinguts a la Lliga als equips que ocupen les darreres places de la classificació. Imagini, ja posats, que en aquest comunicat també s'obliga al Reial Madrid a cedir gratuïtament el davanter Ruud Van Nistelroy al Reial Club Esportiu Espanyol. També, evidentment, s'indicarà en aquest text, que de cada tres gols que faci Samuel Eto'o només se li'n comptaran dos. Totes aquestes mides, naturalment, per a garantir la igualtat en la competició i minimitzar les injustes diferències entre els clubs més bons i els més dolents. Ja m'imagino l'escàndol que s'organitzaria i la brama popular, sobretot, lògicament, des de les aficions dels clubs més grans que resultarien, sens dubte, els més perjudicats. I sent així, si això ens escandalitzaria de tal manera, em pregunto jo com és possible que no ens escandalitzin els impostos progressius i que ens encanti la figura de Robin Hood. Bàsicament és el mateix, s'expolia el patrimoni aliè en nom de la igualtat, s'expolien els mèrits o la sort d'uns en favor de la vagància o la desgràcia de l'altre. L'ésser humà és competitiu i no hi ha escapatòria, el Barça vol guanyar la lliga i fitxa els millors perquè té més socis que paguen més diners o perquè té millors negociants. L'empresari té més diners que l'assalariat perquè es juga el seu capital i la seva salut. Per què li prenem els calers al propietari d'una empresa per repartir-los entre la societat i no fem que en Ronaldinho jugui una jornada amb tots els equips de la primera divisió? L'Estat del benestar és, en el fons, que vinguin els del Racing de Santander i s'enfadi perquè Deco només juga amb el Barça i digui que ells també tenen dret a que defensi la seva samarreta. I que algú obligui el portuguès a jugar amb l'equip càntabre.

Records d'Itàlia (I - Una gelateria a Venècia)

Del meu únic viatge a Itàlia recordo amb especial predilecció una gelateria que amb uns meus amics vam trobar al cor de la bella Venècia una tarda en què la passejada es convertí en una autèntica prova d'orientació. No recordo si ja havíem pujat o no a la Gòndola i havíem après a grans trets l'estructura de la ciutat, però el cert és que aquella tarda vam sortir de la Plaça San Marco sense un itinerari definit i vam estar a punt de no poder tornar. El sol ho impregnava tot i daurava l'aigua dels canals, a mesura que ens allunyàvem del centre Venècia esdevenia més agradable i més humana, entre els canals vaig creure veure vàries vegades l'ombra del gran Giacomo Casanova. A Venècia hom hi té la sensació d'atemporalitat que tanta grandesa espiritual atorga, hom veu escenes de Shakespeare al tombar cada carrer. La qüestió és que buscàvem un lloc on prendre un gelat com els dies anterior havíem fet a Florència i ens vam endinsar en el cor d'aquell entramat de canals sense saber ni com ni per on. Importava poc la tornada amb aquell sol que ens protegia i les mandolines que tot ho endolcien des de les gòndoles. Com bots a la deriva en els majestuosos canals vam acabar prenent una magnífica terrina de vainilla a unes escales que baixaven fins la mateixa aigua veneciana. Tornar? Tornar no li importava a ningú dels que allí érem. Un gelat al cor d'una ciutat desconeguda, l'arribada del capvespre i pensar que encara ho tens tot per endavant, que el món és teu i que això no són més que els albors d'una època. No vam saber tornar, evidentment, però la sort i, els consells que un vell que es feia dir Marco em va donar ens van dur de tornada a la porta de la basílica, on ens havíem de reunir amb la resta. Un sòrdid vaixell ens va tornar a la realitat del nostre hotel a Lido di Jésolo, però ens vam deixar quelcom en aquella vella gelateria de la qual ja no en recordo ni el nom ni la seva exacta ubicació.

La policia

Tot Estat de Dret es fonamenta sobre un principi bàsic de legalitat i la seguretat és una premissa bàsica per a garantir la bona convivència dels ciutadans. Un policia és algú com tu i com jo, amb dona i fills, amb una hipoteca per pagar i una feina a fer. La meva feina és donar explicacions als nostres clients insatisfets, la d'un policia és fer que es compleixi la llei. No entenc l'odi profund i visceral, la repulsió que hi ha vers els cossos de seguretat de l'Estat. Quan un guàrdia urbà et posa una multa no és que ell ho hagi decidit, és la seva obligació i tu hauries d'estar content veient com a la teva ciutat s'acompleix allò que es mana. Després discuteix-les, queixa't tant com vulguis i vota els representants que creguis que millor legislaran, però no dificultis la tasca -ben notable, per cert- de fer que s'acompleixin les lleis. Tota una altra cosa és el tracte que els agents et puguin dispensar, de la mateixa manera que al Tirsa em tracten bé i a la Cerveseria Centre ho fan molt malament. Hi ha policies imbècils i d'altres que no ho són gens i és molt lamentable que se'ls jutgi per dur un uniforme. A mi, personalment, em sembla bé que els Mossos d'Esquadra em registrin el cotxe quan aparco a la nit i xerrem, per veure si fumem marihuana. Jo no la fumo i no haig de témer i en canvi no estic d'acord amb que la llei prohibeixi el seu consum regulat al carrer. Però em sembla molt bé que els Mossos em registrin per a veure si compleixo la llei. Penseu-hi i digueu-me amb quina mena de seguretat jurídica viuríem en un Estat on no s'acomplís la llei. Perquè tant odi a la policia, a un paio que és com tu i com jo? Mai no ho he entès i sempre m'he sentit bé, quan he anat a llocs on he vist que la policia vigilava.

Utilitarisme

No ho negaré, que havia estat utilitarista i hi creia força, en aquesta manera de pensar. D'un temps fins ara, però, he anat veient que és força perillós això de comptabilitzar únicament el benefici global sense fer res per evitar les petites pèrdues individuals. Apuntava el Jordi mentre ahir sopàvem, que fins i tot el comerç obert podria tenir la seva contrapartida en forma de reducció de la utilitat si computàvem la pèrdua que comporta l'especialització en forma de treball desagradable, per exemple. L'associació senzilla, i reacció ràpida d'alguns, suposo, haurà estat dir que el liberalisme no és més que l'utilitarisme dut al camp de l'economia. Bé, jo penso que el que el liberalisme intenta és maximitzar la utilitat personal deixant absoluta llibertat a l'individu per a triar i el resultat ja el veurem. L'utilitarisme, en canvi, o al menys una de les seves interpretacions, proposa assolir la màxima utilitat total i aquesta és una perillosa arma de doble cara. No és possible, doncs, que la botiga de discos del meu barri augmentés la utilitat total dels habitants d'Hospitalet Centre enretirant tots els discos de Rock and Roll i venent-ne només de Reaggeton i Rumba? Naturalment això és un exemple però crec que il·lustra força bé el que podria arribar a passar si ens dediquéssim a analitzar de quina manera podríem augmentar la utilitat global. Arriba Montilla i la prohibició del català, arriba la desaparició del Nàstic i marxen els cotxes de luxe. La veritat és que escric tot això gairebé com un brainstorming i suposo que algú em corregirà i em farà veure que m'equivoco en una pila de punts, però em veia en la obligació de compartir aquestes modestes incògnites amb tu, estimat lector. És correcta la meva concepció de l'utilitarisme? És perillós, doncs, aquest mode de pensar? S'oposen l'utilitarisme i el liberalisme?

Lucas Aguilar

El Comisario és una fantàstica sèrie que fan a Telecinco. La sèrie du ja deu temporades plenes d'èxits en què alguns personatges es mantenen des del primer capítol i d'altres, lògicament, desapareixen deixant pas a nous caràcters. Fa ja algunes temporades arribà a la comissaria un jove policia anomenat Lucas Aguilar. En Lucas cau malament a gairebé tothom i sembla que els guionistes l'hagin dissenyat expressament per a produir repulsió en l'espectador mitjà. És un noi de família bona pel qual els diners no són un problema i que ha triat la professió que més li agradava. Els seus mètodes de treball són meticulosos i acadèmics, lluny de les tècniques que alguns dels seus companys han après al carrer. Inverteix a borsa i fa diners, però si intenta aconsellar a algun dels seus companys ells solen agrair-li acusant-lo de "pijo" o "nen de papà". Fred i calculador, la seva relació amb les noies no és allò que diríem del tot genial i no acostuma a amagar a ningú el seu gust pels bons restaurants i la bona roba. Estic plenament convençut que és un personatge creat per a no congeniar amb el televident perquè és aquest el prototip de persona que, per conveni, la gent odia. Es prefereix un tipus amable i que explica bons acudits a un noi correcte i un pel arrogant, independentment de la brillantor en la feina que desenvolupen. En Lucas, al capdavall, és un noi que ha aconseguit fer allò que desitjava i li va bé, potser per això la gent no s'hi identifica, potser per això els sembla un prepotent i prefereixen l'agonia i la suor d'altres personatges. Tot és equilibri en aquesta vida i a una sèrie de televisió els personatges són estereotips, però em semblen un bon laboratori. Si l'audiència avorreix en Lucas i estima en Pascual, és possible que prefereixin la mediocritat a la brillantor? Per cert, l'agent Aguilar és, naturalment, el meu personatge preferit.

Els perdonavides

Jo no dic que tots siguin iguals, que de ben segur els hi ha que són bona gent, i ja sabem que generalitzar és dolent però, la veritat, molts m'ho semblen. Molts espanyols em semblen la mena de gent menyspreable que et perdona constantment la vida i et dona permís per a seguir existint. Ahir al vespre vam anar a mirar el partit del Barça mentre sopàvem tranquil·lament a l'únic bar on hi quedava lloc i que va resultar ser regentat per una donota d'aquelles que fa quaranta anys que viu aquí i l'únic que domina és el dialecte castellà del seu poble. Hem hagut de moure un parell de taules, per a poder-hi seure tots i mirar la tele sense acabar amb mal de coll i bé, a la senyora no li ha semblat bé i s'ha posat a cridar que si no ens agradava el lloc que hi havia que marxéssim: "Molt bé, dugui'm l'entrepà que em falta i el compte, si-us-plau" Li he dit jo, impassible. Aleshores ja s'ha pensat que potser marxaríem de debò i deixaríem de gastar el que habitualment gastem quan fan futbol per televisió. No m'ha dut el compte i mons amics i jo ens hem quedat, naturalment. Però és sempre aquella sensació de presa de pèl, aquella sensació d'escolti, senyora, que el client sóc jo i més val que no em cridi si em vol veure gastar més calers aquí. Jo no dic que siguin tots iguals, que potser algun en deu quedar ben amagat, però aquests inútils inadaptats em posen de molt mala lluna. No em fa vostè el favor de deixar-me entrar el seu bar, sóc jo que li faig el favor de venir aquí i mantenir-li el negoci, no sé si m'entén, senyora, no sé si sap com va. No és ni tan sols una qüestió d'educació, és més aviat una cosa que ja es veu que a qui paga l'has de tractar bé, especialment si qui paga es comporta i el crim que ha comès ha estat reajustar la posició d'unes taules deixant-ne una on ningú no hi pensava seure inutilitzada. Ells que s'ho facin mirar i nosaltres també, que ja n'hi ha prou de demanar perdó.

Tunnel Of Love (Bruce Springsteen)

Un home gras assegut en un petit tamboret em pren els diners de la mà mentre et repassa amb els ulls. Em dona els bitllets, somriu i xiuxiueja: bona sort. Som-hi nena, som-hi amor, passejarem en aquest túnel de l'amor. Puc notar la suau seda de la teva brusa i els petits misteris de la nostra petita casa de diversió. Aleshores s'apaguen els llums i ja només quedem els tres. Tu, jo i tota aquesta porqueria que tant ens espanta. Hem de viatjar, nena, en aquest túnel de l'amor. Hi ha un mirall boig que ens mostra en tres dimensions, jo em ric de tu i tu de mi. Hi ha una cambra d'ombres que s'enfosqueix tant que és ben senzill per dues persones perdre's l'una a l'altre en aquest túnel de l'amor. Hauria de ser fàcil, suficientment senzill. Home coneix dona i s'enamoren, però la casa està encantada i el viatge es fa dur i has d'aprendre a viure amb el que no pots aconseguir, nena, en aquest túnel de l'amor.

Traducció gairebé literal d'una astorant cançò de Bruce Springsteen.

Quan tu plores

Quan tu plores el meu món s'ensorra. Quan tu plores el temps s'atura i l'amargor m'envaeix el paladar. Plorar és d'una noblesa, d'una honestedat tal que fins i tot m'espanto, i quan tu plores, el món s'ensorra. La felicitat no és eterna i la desgràcia t'espera a cada cantonada, només de tu i de la teva fortuna depèn que l'esquivis. Els cops són durs i cada vegada ho seran més, i és natural i ben lògic que ploris però és que quan tu plores jo no sé on mirar. Plorar allibera la tensió, plorar és gairebé un privilegi i ets maca fins i tot quan les llàgrimes esbossen en el teu rostre dos petits rierols de dolor. Quan tu plores jo sóc la inconsistència i tota la meva loquacitat m'abandona i no sé què dir ni què fer, perquè em supera. Els àngels no ploren, tots els àngels menys tu. Però tu ets el meu àngel i la resta tant se me'n fot, perquè tu ets l'únic àngel que conec i no en vull cap més. I quan tu plores el meu món rodola turó avall. Espera'm, perquè ja saps que sóc així i que de vegades em costa arrencar, però faré el que calgui per a que tu estiguis bé. Unes faccions tan suaus, una puresa tan desmesuradament irracional, en realitat no sé si els àngels ploren però tu ets un àngel encara que ara estiguis plorant. Quan tu plores no hi ha camí i les campanes toquen a dol. Quan tu plores el vent assota els senders ocults de l'esperit. Cala aixecar-se sempre després de la caiguda, però pren-t'ho amb calma si t'has fet mal. A poc a poc que no tens pressa i jo estic al teu costat. El món és dur i difícil i ens vol destrossar. It's hard to get by, just upon a smile. Però ens en sortirem, te'n sortiràs. Quan plores tant se val que els fets siguin greus o un cúmul de circumstàncies sense importància, quan tu plores les estrelles s'apaguen i jo no sé on anar. Però quan plores, noia, sempre hi ha el teu somrís entre les llàgrimes i la decepció.

A long walk home

Is gonna be a long walk home. De vegades et sembla que has marxat molt lluny i que has fet coses que potser no devies, que t'has equivocat. Però si tens sort sempre podràs tornar a casa. Casa meva és la meva família i els meus amics. Mons pares, mes germanes, els meus tiets lectors, els meus avis i els meus amics de debò. Per molt lluny que hagi marxat, per molt lluny que sigui, crec que sempre podré tornar enrera si fa falta. Is gonna be a long walk home. Les carreteres de muntanya et duen a racons preciosos que mai no havies vist abans, condueixes a través de la nit en la solitud de l'habitacle del teu cotxe i la música t'envolta. Condueixes sense parar fins que un dia penses que ha arribat l'hora d'emprendre el camí de tornada. Wait up for me, is gonna be a long walk home. Sempre hi ha un moment per tornar enrera i prendre patates braves amb els amics que sempre t'han aguantat, pots anar al Bulli i fer el millor sopar del món, però hi ha nits que necessites unes pizzes i un partit de futbol. Pots tastar al Caelis el millor filet de bou que et puguis imaginar i, tot i així, ben sovint vull trucar la Gemma i que em convidi a menjar el seus magnífics canelons. El dia que m'equivoqui no podré tornar a sopar a l'Isidre, a casa sempre em posen un plat, per moltes vegades que hagi fet les coses malament. Pretty darling, wait up for me, is gonna be a long walk home. Ho vull tot i ho vull fer bé, però no cal avergonyir-se del que has estat, del que és la gent que més t'estimes. Sempre hi ha un disc del Bruce per sentir amb el meu millor amic, sempre hi ha una pista de karts i un partit de lliga diumenge a les nou. Avances sempre amb el cap ben amunt, avances sempre sense por, però no t'oblidis mai de tot el que et recolza en aquest progrés. Si un dia vaig dir que mirar els retrovisors és de covards està clar que em vaig equivocar. Is gonna be a long walk home.

Nit

És veritat sempre hi posa de la seva part, l'alcohol, i et deshinibeix, però en l'instant darrer ets sempre tu el que tria, qui decideix. És veritat que hi ha tota aquella eufòria i et sembla que podries fer que el planeta girés en sentit contrari amb un simple gest, però no és la primera vegada i ja saps que no pot ser i ets tu i res més. És lamentable, absolutament lamentable, assentar sobre una copa de més les bases dels teus errors, justificar els teus patètics actes en la confusió de l'alcohol i els llums de colors. Jo sé què faig i sé quan m'he equivocat, no crec que confessar el que hi ha sigui cap bestiesa ni fruit d'haver begut un parell de cerveses. Les errades les comets quan menteixes i jo no solc mentir, l'errada és no mirar-te als ulls. I no em vinguis amb històries. No em diguis que tranquil, que això és que havia begut massa, perquè, en primer lloc, no acostumo a passar-me mai i, en segon, per perdre la consciència dels teus actes calen unes quantitats d'alcohol tan descomunals que ni tu ni jo no ens les podríem fotre sense acabar passant per l'hospital. Hi ha tot el misteri de la nit i tota la màgia d'estar de festa amb gent que et cau molt bé, tota la subtilesa d'una mà sobre una espatlla i de trobar mil cares conegudes enmig de la multitud. I és més per això que per cap altra cosa que al final acabes fent coses que no hauries fet una tarda a un cafè. Però sempre, i escolta'm bé, sempre el que fas és el que en realitat vols i no hi ha cap excusa i no pots escapar. Jo no ho faig mai. Ets amo dels teus actes i deixa't estar de romanços, deixa't estar de posar-hi tota quanta trava a la teva llibertat i accepta que allò que fas és el que tens, perquè és així i no hi ha escapatòria en aquesta corba. És la pista i el mur, si la traces malament ves-te preparant. Està clar que jo m'he estavellat. The road was filled with broken glass, and gasoline...

Renovar compromisos

Les úniques coses que sé fer amb solvència són dues: Escriure un article cada dia i no baixar-me de la bicicleta quan el sol és insuportable i el Col de Menté sembla no acabar mai.

Escriure cada dia és quelcom que em plau i que em fa aprendre dia a dia. No baixar de la bicicleta és una manera de ser. En quatre ocasions m'he vist obligat a fer-ho. Dues vegades al Coll de les Ventosses, una per què bufava un vent que et tirava literalment a terra i una altra en un matí en que la cortina d'aigua era tan densa que el descens del port hauria estat un flirteig amb èxit amb la fractura de clavícula. Una altra vegada una important pèrdua de líquids i un plat de 42 dents en comptes de l'habitual -i necessari- de 39 impedí que pugés dues vegades en un mateix matí el Col de Peyresourde. La darrera fou fa poc, quan un conat de dolorosa tendinitis al genoll no em deixà coronar la misteriosa Horquette d'Ancizan. Amb les Ventosses el deute està sobradament saldat, havent superat ja amb seguretat les 80 ascencions en tota mena de circumstàncies. El deute amb el Peyresourde se saldà en coronar-lo amb un colze al que pressumptament li mancaven dos mesos d'exercicis de rehabilitació per a que el seu propietari pogués pedalejar de nou. La Horquette m'està esperant, i penso acabar el que vaig començar.

Renovo, doncs, el meu compromís d'escriure cada dia en aquest blog i em comprometo, solemnement, a pesar no més de 78 quilos quan toqui començar la temporada ciclista de nou i no més de 76 quan torni al Pirineu.

Aparcar i pagar (bis)

Respecte a l'article d'ahir, apuntava el meu amic Guim que establir zones d'aparcament de pagament al centre de la ciutat no és pas la única solució i em presentava l'opció parisenca com una de ben bona. En efecte, a París i a Londres -i d'altres ciutats desenvolupades- la no-circulació s'incentiva d'altres maneres i amb altres estratègies molt encertades. A Londres, per exemple, la circulació pel centre de la ciutat es paga. Un elevat peatge fa de filtre pels conductors i d'aquesta manera hom pot passejar per Mayfair sense respirar massa fums contaminants i qui decideix circular-hi amb el seu vehicle privat ho fa sense col·lapses i amb aparcament assegurat. Hi estic molt d'acord jo, amb aquestes estratègies liberals i eficients i em semblen, a més, la única alternativa realista i amb resultats enfront el caos circulatori i la contaminació ambiental. La conclusió que se n'extreu, d'altra banda, i que em sembla que era un dels punts que em volia fer veure el Guim en el seu comentari és el fet que tampoc no hi descobrim res de nou amb això de les zones verdes i blaves perquè al món fa anys i panys que ja s'ho van fer mirar això. I té raó, de vegades ens sorprenem amb coses que es fan a unes alçades de la pel·lícula força lamentables i que arreu ja es donen per fetes des de fa molt temps. Però és aquesta la nostra petita lluita, també, la de fer veure a una societat òbviament retardada que no som tan magnífics com ens pensem i que ja li podem anar fotent si de veritat ens hem cregut tot això de la Independència i del nostre suposat europeisme. Li haurem de fotre i de valent si de debò volem comparar-nos amb Londres i amb París, amb els landers més pròspers d'Alemanya i amb la Llombardia. Despertem ja. I això, que si voleu aparcar, bé haureu de pagar. No en queda una altra.

Aparcar i pagar

Mira que em fot haver de pagar la zona blava o verda quan condueixo per Barcelona, però mira que és bona idea. també. Pagar per pagar està clar que no li agrada a ningú però aquí hi ha un problema que és molt clar: escassetat. Molts cotxes, pocs aparcaments, així que hi ha qui no aparca. La solució és clara i inevitable, també, reduir la demanda d'aparcament, és a dir, fer que hi hagi menys gent que vulgui aparcar. La manera de fer-ho és, òbviament, establir un preu suficientment alt com per a desincentivar prou gent de traslladar-se en cotxe per la ciutat. Després hi ha tota aquella gent tan coherent i intel·ligent que increpa l'ajuntament tant com per la falta d'aparcament com per l'alt preu de les zones d'estacionament de pagament. En què quedem? Voleu o no voleu aparcar? L'ajuntament fa centenars de coses malament i podria solucionar infinitat de problemes i no ho fa, però el que no pot, naturalment, és treure espai d'allà on no el hi ha. El subsòl no es pot foradar infinitament i els carrers són els que són. L'estratègia de l'administració local és, en aquest aspecte, brillant i, de fet, caldria estendre les zones blaves i verdes a la rodalia. Que em fot pagar? És clar, però també em fot no aparcar. Com més alt és el preu més gent deixa el cotxe i més fàcil ho tenen per aparcar els que estan disposats a pagar, se us acut res millor? El que és intolerable és la crítica ambigua i ignorant de qui vol aparcar a la porta d'allà on va i que a sobre li surti gratis. Aparcar és un bé, i com tot bé té una oferta, una demanda i un preu. Et pots posar com vulguis i cridar tant com et vingui de gust, però si no hi ha lloc no el hi ha i si en vols fer no et queda altre remei que posar preu i pagar. És així de simple, ni bo ni dolent. És així de senzill i cap altra cosa s'hi pot fer.

Records de Londres

Em vaig llevar al matí i vaig sortir al carrer. L'aire era fred però em sentia bé i la ciutat es presentava immensa. Vaig recórrer Park Lane de principi a final per a buscar el Hard Rock Cafe i comprar un detall que m'havien demanat. Tothora passaven per la calçada Ferraris i Aston Martins, olorava aquella flaire de gran ciutat barreja d'antigor i Mcdonald's. Sabates i americana, perquè a Londres no hi pots anar d'altra manera. Vaig emprendre una amena passejada en direcció a Picadilly i al bell mig de la plaça vaig tornar a quedar astorat. Llargues estones amagat entre les lleixes del Virgin Megastore comprovant que aquí el Boss també és el més gran i després Shaftesbury Avenue, que travessa el Soho i et dirigeix a Covent Garden. You're just another angel in the crowd and I'm walking in the wild West End. És de rigor passar per dins del mercat i així vaig fer. També forma part del meu ritual de viatges passar pels llocs on alguna vegada vas ser feliç així que vaig buscar l'Essex Serpent i vaig constatar, feliçment, que segueix sent el mateix típic pub britànic on tan agradablement vaig prendre el meu primer dinar a Londres. Vaig buscar Simpson's, m'havien dit que faria bé sopar allà. No hi havia taula que hom pogués reservar i em trastocà una mica els plans. Però tant se val perquè sóc a Londres i res no em pot aturar. Vaig pujar al metro, a Embankment. Diní el que poguí i ho reposí a Hyde Park. Al vespre Notting Hill i Knightsbridge. Tot el luxe de Harrod's i l'obligada i colossal passejada King's Road avall, cap als confins de Chelsea. Quan els estels van començar a decorar el cel jo vaig ocupar la taula que prèviament havia reservat a la cinquena planta de Harvey Nichols i la felicitat em va venir a trobar. Estava a Londres, què vols?

The Promised Land (Bruce Springsteen)

A una autopista d'escurçons al desert de Utah, recullo els meus calers i me'n torno al poble. Conduint a través de la frontera del comptat de Waynesboro, duc la ràdio encesa i només mato el temps. Treballant to el dia al taller de mon pare, conduint tota la nit perseguint un miratge. Aviat noia estaré llest. Els gossos del carrer major borden, perquè saben que si tingués un instant en les meves mans... Senyor, no sóc un noi, sóc un home i crec en la terra promesa. Ho he fet tan bé com he pogut per viure de la manera correcta, m'aixeco cada matí per anar a treballar cada dia. Però et tornes cec i la sang se't gela. De vegades em sento tan dèbil que tan sols vull explotar. Rebentar i destrossar aquest poble, agafar un ganivet i tallar aquesta dolor del meu cor, trobar algú que desesperi per alguna cosa que comenci. Els gossos del carrer major borden, perquè saben que si tingués un moment a les meves mans... Senyor, no sóc un noi, sóc un home i crec en la Terra Promesa. Un núvol fosc s'aixeca des del sòl del desert, he fet les maletes i em dirigeixo directament al centre de la tempesta. Seré un tornado que ho farà saltar tots pels aires. Saltaran els somnis que et destrossen, saltaran els somnis que et trenquen el cor, saltaran les mentides que et deixen perdut i amb el cor trencat. Els gossos del carrer major borden, perquè saben que si tingués un moment a les meves mans... Senyor, no sóc un noi, sóc un home i crec en la Terra Promesa.

Traducció gairebé literal d'una fantàstica cançó de Bruce Springsteen

L'Estat

L'Estat ha d'existir i a aquestes alçades de la pel·lícula ho hauríem de tenir ja ben clar. Els que diuen que no creuen en aquesta organització són els anarquistes i ja saben quin és el pa que donen i no ens agraden pas. L'Estat ha d'existir i ha d'estar regulat per una Constitució ben curta i que dibuixi ben bé el rumb, per una Constitució que tingui un nucli dur irreformable on s'hi dipositin els drets fonamentals per a garantir la llibertat i unes mínimes oportunitats per tothom, que no igualtat. L'Estat ha d'existir i ha de ser fort, perquè és d'enteniment que sense unes normes establertes acabaríem sent els llops que deia Hobbes, l'Estat ens ha d'oferir una seguretat. Però ha de ser fort en les mínimes funcions que li corresponguin que han de ser, al meu parer, la d'administrar justícia i organitzar un exèrcit defensor a més, a més, és clar, de la fonamental vetlla pel dret a la propietat privada, columna essencial de l'edifici Estatal. Calen unes normes i uns reglaments per a que els jutges puguin interpretar i sentenciar amb honradesa i efectivitat, calen uns mecanismes de control Constitucional que evitin el desvirtuament del poder i assegurin una certa estabilitat. L'Estat ha d'existir i no estem per bromes, però ha d'existir sent fort i petit. Fort en l'acompliment de la seva tasca, petit en el nombre d'obligacions. L'Estat m'ha d'assegurar que el cotxe que em compri ningú no me'l prendrà, però no ha de decidir per mi quin metge m'ha de curar o quin mestre m'ha d'ensenyar. L'Estat ha de facilitar possibilitats a tothom, però no ha de robar les oportunitats d'un home ric per a donar-les a un de pobre si el ric s'ha lucrat lícitament. L'Estat ha d'existir i lògicament calen unes normes però el que no podem permetre és que algú decideixi qui, com i perquè hem de ser.

Decebre'm

Decebre'm a mi és senzill. Decebre'm és quelcom per la qual cosa no t'has d'esforçar gaire. No és perquè la gent acostumi a ser idiota, que normalment ja ho és, sinó perquè veig llums allà on les hi ha i esperança on no en queda, perquè sóc d'una emoció visceral i sense límits i això és paga. Decebre'm és cosa habitual entre la gent que conec, que ve i que se'n va, decebre'm és normal. I no m'importa gens i no crec que hagi de canviar, perquè sóc tal com sóc i com a casa m'han fet. Provo de ser honest i fer les coses bé, i així, de tant en tant, ja hi pots comptar que et decebran. De la més inanimada personalitat, del ruc més gran de tots, fins i tot d'aquest he intentat extreure'n alguna cosa bona i m'ha bastat una espurna en la mirada per creure que els miracles tenen lloc. De tothom qui se m'ha creuat he buscat i he remenat, per trobar un foc a dins que em fes vibrar. Però és clar, d'on res no n'hi ha res no en treus i els cops se succeixen fins l'infinit. Les decepcions formen part del bagatge i n'aprens tant que t'espantes, n'aprens tant que fins i tot, i si m'ho permets, de tant en tant calen. I com de l'arbre cau el fruit quan ja és madur hi ha gent que marxa i cada primavera hi ha les flors i noves llavors que germinen perquè res no acaba si un no vol. Cada primavera una nova olor, un nou tacte sedós que et fa embogir i et fa creure que ara ja va de debò. Però sempre la flor es converteix en fruit i al final es podreix i roman a terra fins esdevenir pols. A tu et vaig conèixer una primavera, per casualitat, i encara me'n faig creus. Decebre'm a mi és molt senzill perquè jo tampoc no sóc persona que valgui gaire la pena conservar, decebre'm és senzill i molta gent ho fa. Però per què tu em decebis, nina, per què tu em decebis hauran de passar segles i drames i desastres naturals. El dia que tu em decebis m'haurà decebut tothom i viure serà una estupidesa. Nina, no, no m'has decebut. I sé que no ho faràs.

Pedalejar

S'ha acabat la política, de moment. Han passat ja les eleccions i el desastre ha estat molt gros però seguim endavant. Ara el que vull és pedalejar, pedalejar de valent com sempre. L'hivern ens obliga a aturar-nos però la fe no decreix i els objectius per l'any vinent es comencen a dibuixar a l'horitzó. Pedalejar sota un sol intractable, entre les vinyes del Penedès, amb els Pirineus al cap. Ja som grans i ja vivim, però jo visc pensant en els quilòmetres que em toca fer cada diumenge i en tot el que haig d'entrenar per a rebaixar el meu temps a la marxa de l'any passat. És temps de poc esport, d'excessos de xocolata i mel, però sent sempre conscient de que cal estar en forma per quan arribi el temps de tornar a pedalejar, sota el sol de justícia de cada any. Pedalejar, amb la suor que regalima pel front i cau sobre el manillar. Pedalejar tranquil·lament en els llargs descensos de ports mítics i deixar-se emportar per la brisa descendint Les Ventosses cap a Sant Jaume dels Domenys. Pedalejar, pedalejar sense descans, sempre pensant en els cols que ens esperen a l'altra banda de la frontera. Matins de biblioteca, tardes de feina als grans magatzems, nits de festa i d'hores de son perdudes per sempre més, però sempre amb el diumenge al cap, sempre pedalejant cap endavant. I com cada any passarà l'hivern i esquivarem com podrem el Nadal, com cada any farà fred quan, al gener, pugem de nou a la bicicleta i inaugurem la temporada. Quilòmetres, quilòmetres a ritme per agafar el to de les cames, per respirar de nou l'aire fresc entre els pins del Montmell. I encabat el Tour i tota la festa, el somni de tot un any. L'únic que vull és pedalejar sota un sol de justícia i que la calor sigui insuportable. L'únic que vull és que mon pare em digui, al cim del Torumalet, que seria una mariconada, ja que estem aquí, no pujar també l'Aspin. I que el pugem, és clar.

El preludi del que ens espera (Montilla is coming)

Josep Cuní: Governarà vostè amb guant de seda però mà de ferro?

Pepe Montilla: Bé, no sé què vol dir això.

Ens veiem a l'alba

No ens queda més remei. Sortirem endavant com sempre hem fet i seguirem sent el que voldrem. Acceptem-ho, ens han venut el país i ara ja no ens queda gairebé res, però tampoc no teníem amb l'ocupació del Principat per part de les tropes de Felip V al 1714 ni ho teníem en temps de Franco i no vam deixar de parlar català ni de sentir-nos-en. Som un poble petit i difús, difuminat entre multiculturalismes i d'altres conyes, però no ens dona la gana deixar d'existir. Som pocs, ben pocs, menys dels que creiem, potser, però som suficients. I ara no ens enganyem, amb un o altre polític al capdavant de la Generalitat tampoc no s'haurien solucionat tots els nostres problemes i hauríem hagut de seguir barallant-nos i treballant. Ho farem, de tota manera, malgrat tots els impediments. No ja perquè siguem catalans, sinó perquè el que volem és ser els millors. Comencen quatre anys de foscor subterrània, així que si nosaltres no encenem el llum ja em diràs tu. No són temps de glòria, això està clar, però no ens podem instal·lar en la derrota perquè aleshores la culpa sí serà nostra i haurem acabat. Amunt, amunt, que el camí no ha acabat encara i podem arribar els primers. Amunt. Allà on estem, mani qui mani i parli qui parli, tu i jo sabem molt bé que és allò que volem ser, allò que ens han ensenyat i allò que estimem i defensem. No ens deixarem engolir, ni per Montilla ni pels traïdors, no ens deixarem guanyar amb els braços encreuats. Tornem a aixecar-nos i a donar-los la lliçó, una vegada més i totes les que calgui, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Som-hi, perquè no podran. No han pogut mai. L'enemic també és a casa, ara, però no ens ha d'espantar. Encenem les torxes i preparem-nos per la llarga nit que tot just ara comença. Som forts i no ens podran dominar. Ens veiem a l'alba. Bona sort, catalans!

Bis pels votans d'Esquerra Republicana d'Iznájar (O us havíeu pensat que ja havíem acabat?)

No sé si era això el que volíeu, però cal que sabeu que heu permès l'entrada al poder d'uns que proposen papers per a tots, dret de vot per a tots, més beques que ja sabeu a qui aniran a parar, que no volen construir el quart cinturó tan necessari per a les necessitats del trànsit de l'àrea metropolitana de Barcelona i que, a sobre, van ridiculitzar la fantàstica proposta convergent d'implantar el xec escolar. Tot això a banda, és clar, d'haver posat el país en mans de Pepe Montilla.

Ara que ja teniu president

Estareu contents, quillos de Cornellà, panxuts que a les 5 de la tarda ja us heu escapat de la feina per prendre cigalons al bar del Manolo, funcionaris, andalusos que esteu orgullosos de no saber parlar català, catalans que no el parleu, estareu contents. Estareu contents, votants en blanc, abstencionistes, adolescents la màxima preocupació dels quals és l'aleró més gran que podeu posar al vostre Hyundai Coupé, envejosos que dieu que es menja millor a un bar de carretera que al Bulli perquè allà només hi saben fer "escumetes", estareu contents. Estareu contents, comunistes, ecologistes, professors d'institut, mediocres en general, estareu contents. Estareu contents, especialment, els independentistes votants d'Esquerra Republicana d'Iznájar, avis que quan us jubileu marxeu al vostre poble a cuita-corrents, organitzadors de la Feria de Abril, oients de Radio Tele Taxi, estareu contents. Estaràs content, Joan Saura, estaràs content. Estareu contents, espanyols, seguidors de Fernando Alonso, joves que amb 30 anys encara estudieu i en la vida heu treballat, aficionats a la manifestació, estareu contents. Estareu contents, antiamericans, antijueus, antibritànics, antiliberals, antidiners, ignorants, estareu contents. Estareu contents, seguidors de l'Espanyol, subvencionats, becats, mandrosos, estareu contents. Estaràs content, Corbacho, estaràs content. Estareu contents, Carod-Rovira, Puigcercós, molt contents. Estareu contents, masoquistes, terroristes, musulmans, estareu contents. Estareu contents, humoristes, periodistes, actors, estareu contents. Estaràs content, director d'El Periódico, estaràs content. Estareu contents, interventors socialistes de la Trinitat, membres de la JSC, estareu contents. Estaràs content, visitant habitual d'Isla Fantasia, estaràs content. Estaràs contenta, maruja de l'Hospitalet, estaràs contenta. Estareu tots ben contents, ara que ja teniu president.

Va, home, va

Ara resulta que el tripartit no és culpa dels tres partits que l'han fet ni de tots els inconscients que els han votat. Resulta que el tripartit és culpa de l'arrogància de Convergència i de la despesa de diners que ha suposat la campanya d'en David Madí. Va, home, va. S'en recorden d'en Carod-Rovira ensenyant la clau del govern al 2003? Però l'arrogant és l'Artur Mas, diuen. Va, home, va.

Pels votants d'Esquerra Republicana d'Iznájar

Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra sí, extrema. Republicana no ho sé. Ara bé, de Catalunya segur que no. Estareu contents tots els qui vàreu votar l'home del bigoti i que us va vendre la moto de la Independència i el catalanisme. Montilla president, gràcies a ell, au. Quatre anys, quatre anys com a mínim amb un president que no sap parlar català, quatre anys d'un govern on hi haurà Joan Saura que, com tots sabem, és un home la preocupació màxima del qual és que els tomàquets no tingui gust de síndria. I tot això gràcies als amics Carod-Rovira i Puigcercós, que molta conya amb fer servir el català al Congrés dels Diputats i molta conya de dir que no a l'Estatut i ara ens prenen la Generalitat de Companys, de Tarradelles, de Pujol, i se la donen a un que és d'Iznájar, Córdoba, Espanya. Esquerra Republicana de Catalunya, com me'n ric. Ho van fer una vegada, i fins tot jo he volgut creure que aquesta vegada s'ho repensarien, que haurien après de les errades del passat però no, gens. Tan aviat com han pogut han col·locat Pepe Montilla al més excels despatx de la política d'aquest país nostre que se'ns mor. Les reflexions es fan abans de votar, i ara ja serveix de poc dir que no us tornaran a enganyar. Admeteu que el vostre partit us ha enganyat, perquè si vau votar Esquerra per catalans, si vau votar Esquerra per la nació, us l'han fotuda fins el fons i sense protecció. Convergència i Unió va guanyar les eleccions per golejada i no ha servit de res, de res perquè eren els vostres vots els que havien de fer Mas president encara que us dolgui. Era Mas o Pepe Montilla, era Catalunya o Espanya, i vau votar Espanya. Vau votar Espanya! És molt gros. Això del perill dels sociates hi ha gent que ja ho va veure al 2003 i va votar Convergència per primera vegada, d'altres no ho heu vist ni tan sols després de tres anys negres. Vau votar Esquerra Repúblicana de Catalunya i vau fer en Montilla president. Au, teniu 4 anys per a poder-hi reflexionar.

Pels votants del PSC

Estareu contents, no?

Pels votants d'Iniciativa

Molt bé. Ara els tomàquets tindran el seu gust corresponent. I parlaran castellà, com volieu. L'enhorabona. Us proposo lema per la propera campanya: Ànecs del Prat sí, catalans no!

Atlantic City (Bruce Springsteen)

Es van carregar el paio dels pollastres a Philly l'altra nit, ara han volat la seva casa. Al passeig marítim s'estan preparant per una baralla, veurem de què són capaços. Els problemes estan arribant de fora de l'Estat i el D.A no els pot evitar. Hi haurà batalla al passeig i les comissions de joc pengen per el fil d'una dent. Tot mor, nena, això està clar, però potser tot allò que mor un dia torna. Maquilla't, pentina't bé i reuneix-te amb mi aquesta nit a Atlantic City. Tenia una feina i vaig intentar estalviar però tenia deutes que un home honrat no pot pagar, així que vaig treure tot el que tenia al Central Trust i vaig comprar dos bitllets per l'autobús de la costa. Tot mor, nena, això està clar, però potser tot allò que mor un dia torna. Maquilla't, pentina't bé i reuneix-te amb mi aquesta nit a Atlantic City. Potser la nostra sort ha mort i el nostre amor és fred, però jo estaré sempre amb tu. Ara viatgem allà on les arenes es tornen or. Posa't les mitges noia, la nit és freda. Potser tot mor, això és un fet, però potser tot el que mor un dia torna. He estat buscant una feina, però és molt complicat trobar-ne. Aquí només hi ha guanyadors i perdedors i mai no en trobes cap a l'altra banda de la línia. Ja m'he cansat de tot això, nena. Ahir nit vaig conèixer aquest tipus i li faré un petit favor. Suposo que tot mor, això està clar, però potser tot el que mor torna un dia. Maquilla't i pentina't, reuneix-te amb mi aquesta nit a Atlantic City.

Traducció, gairebé literal, d'Atlantic City, Bruce Springsteen.

Sola

Sola, en el fons és com estàs. Sola i pensant com te'n sortiràs. Tothom opina, tothom diu, tothom parla però ningú no sap. I tu segueixes caminant per Laietana amb el rostre perdut vers el mar. Sola, al capdavall. Ell va marxar fa temps i et va prometre que tornaria, tu l'esperes però el somriure ha anat perdent brillantor amb els anys i ja no és el d'aquella noieta que s'ho mirava tot amb uns ulls plens de pau. Si plou t'amagues sota els portals i esperes a que pari, amb indiferència, sense cap mena d'urgència perquè ja no en tens cap i tot t'és igual. Escoltes les veus i no saps quina seguir, tothom comenta el que creu millor per tu, tothom indica què has de fer, però tu el que vols és ser lliure per poder volar. Sola, entre tanta gent, quan deixes Laietana i et mires de tu a tu la Catedral i et sembla petita i angoixant. Sigues lliure si això és el que tu vols, sigues lliure malgrat tot perquè ningú no té ni idea de res, jo tampoc, és clar. Aixeca la mirada del terra i enfronta't a allò que ets i que tens, és la guerra i l'acció és frenètica. Plugim al carrer del Bisbe, núvols sobre el Raval, i tu estàs sola. Fins el darrer instant has defensat la teva fidelitat i tot el teu seny, però precisament per això ara te la carregaràs de cop perquè has vist la llum i no t'has quedat cega com tants altres. Sola, però un poc menys. Escull tu mateixa, tria d'entre totes les opcions. La cruïlla és aquí i ara i els camins són infinits, endavant, que les passades siguin fermes i el món tot un país per descobrir. Sola, però amb l'afany i la voluntat per endavant. Plaça Sant Jaume, gloriosa en temps passats i ara cau d'invasors grisos i opacs. Però la força de la història t'acompanya justament a tu, perquè has aixecat el cap i has vist més del que sol veure la gent. Estàs sola, però ja no tant. El camí és molt llarg, però per sort, tot just ara l'acabes d'encetar.

El meu amic David

A aquestes alçades ja tots sabem que els límits de l'estupidesa femenina s'expandeixen infinitament al llarg i ample de l'univers, però, si algú encara no ho tingués del tot clar només caldria que es fixés en el meu amic David. El David és un paio fantàstic, un tipus viu, solvent, que té aquella fredor que a mi tant em manca i que tant envejo de vegades, té aquella habilitat de síntesi i d'anàlisi que el fan un noi molt i molt eficient. El meu amic David és magnífic, divertit, agosarat quan cal, moderat quan la resta diem barbaritats i guapo, cony, molt guapo. I el drama és que el David no té noia i jo no sóc capaç d'entendre-ho. Qui anteposa algú altre a ell? Com gosen? Les dones són estúpides, per definició, i no em val cap excusa mentre el David segueixi solter i sense compromís. L'economia, el màgic funcionament del mercat, fins i tot, falla. Com és possible que no s'estirin totes dels cabells per aconseguir-lo, per fer-lo seu, per endur-se'l al llit i allà on calgui. Un bé de luxe sense demanda? Què està passant? El meu amic David és tan espectacular que he arribat a perdonar-li dos defectes que són, usualment per a mi, qüestió de menyspreu: és matemàtic i espanyol. Però és que fins i tot això ho fa amb una classe tan delicada, tan senyorial, que he hagut d'empassar-m'ho sense més. I algunes nits ens cuina i aleshores ja ens emocionem, reminiscències d'un avi que va ser chef al Ritz. El meu amic David és un tipus genial i les dones sembla que no se n'adonen. Copilot oficial del meu cotxe, confessor habitual, assessor en gairebé tot. Si jo fos dona ho tindria ben clar i sabria ben bé com ho hauria de fer per a que tot anés bé. Perquè el meu amic David, tot i la mirada de gel amb la que et deixa glaçat, tot i l'excelsa superioritat que és en ocasions obscena, és, sens dubte, el millor que cap dona mai podria demanar. Ell és el meu amic David i serà sempre molt millor que tu. I que jo.

Nit al Majestic

A la porta del Majestic la Mercè Pujol em deia que havíem fet alguna cosa malament. Jo crec que no, he vist una campanya solvent, amb un Mas pletòric i un David Madí molt eficient i encertat, un electorat movilitzat i tota la il·lusió que hi hem pogut posar. El problema sembla més greu, hem guanyat les eleccions per golejada i, tot i així, serà molt difícil que governem i, si ho fem, serà lligats de peus i mans. Més que Convergència contra tots, el panorama és de tots contra Convergència i realment sap greu veure la cara del Jordi De La Torre i el Guillem Laporta, de tots els amics de la JNC que han treballat dur aquests dies i avui s'han atrinxerat als col·legis electorals per fer la feina bruta. Sap greu veure com havien posat tota la fe i ara, tot i obtenir uns resultats magnífics, ens quedarem amb la cara de pallasso veient com en Carod i en Montilla desballesten la Generalitat. M'assegurava la Mercè, també, que el problema ha estat que Esquerra ha aconseguit uns bons resultats i jo li he dit que no ho crec pas que el problema siguin ells. Esquerra és un partit simpàtic i una bona part del seu electorat volia que avui en Mas escombrés el PSC, no havien previst que el seu vot ens faria falta per guanyar sobradament i potser ara els dirigents independentistes creuran més profitós per ells que sigui president un paio que és d'Iznájar. En fi, no va anar tan bé com esperàvem, no va anar tan bé com volíem, i ara ens esperen quatre anys ben durs i la sensació és que el túnel serà llarg perquè entre espanyols que deixem votar i catalans que posen a Convergència dins d'un clixé artificial serà molt complicat tornar a on hem de ser. Bé, esperarem al peu del canó, esperarem que d'aquí quatre anys al Majestic no s'hi passegin cares tan llargues. I tranquil·la, Mercè, que tu has treballat com calia, tu i tot el partit. El problema no el tenim nosaltres, el problema es un país que hi ha al costat.

De tot cor

Gràcies nano. Si, tu, tu. Gràcies, perquè trobo molt fort que odiant-me com m'odies encara em llegeixis. Gràcies home, gràcies per l'esforç. Deu ser dur, suposo, veure que algú a qui no suportes escriu mitjanament bé i que et diverteixes passant per aquí de tant en tant. Si ja ho deia jo, que en el fons no devia ser pas per tant. Si no sóc tan dolent, collons! Gràcies, home, gràcies. De tot cor.

Avui

Endavant, sense por. Avui el dia ha de ser gran, gran pel nostre país. Vota qui vulguis, jo sé que ho faràs bé perquè vols salvar la teva terra de la llarga foscor, vols, en l'últim instant, llençar una corda al fins del pou i que s'hi aferri, com si en aquesta vida no hi hagués res més. Endavant, que la jornada és llarga i aquesta nit ens hem de reunir per celebrar que tot torna al seu lloc. Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. No és que hi creguem gaire, en la democràcia, però és el que tenim i de moment és el millor. Pensa en tota la sang vessada entre el blat per a que avui tu i jo poguéssim dipositar dins les urnes un paper amb la nostra opinió, amb la nostra voluntat. Roig líquid tacant els trencants del camí al capvespre ataronjat. Tenim sort, al capdavall, ara que els canons no callen les nostres veus i som lliures de dir tot allò que pensem. Endavant, surt al carrer i passeja sota aquest cel de festa, avui ets tu qui decideixes què vols ser, qui vols ser. Som-hi, ja és hora. Visca Catalunya!