Bruce Springsteen i ser d'esquerres

Una de les coses que està darrerament molt de moda entre la gent que intenta –de bona i mala fe- desacreditar-me, és dir que no puc ser liberal o de dretes si m’agrada Bruce Springsteen. Verge Santa! Això, una actitud com aquesta, vull dir, dir que no pots fer una determinada cosa si admires algú que la desaprovi, no és gens estranya entre les esquerres. Heus aquí el sectarisme que seria que jo deixés de sentir el meu ídol, el meu profeta, simplement perquè no coincideixo en totes les seves opinions. Heus aquí el sectarisme que ells tenen. Bruce Springsteen parla gairebé sempre de somnis i d’esperança, parla dels calfreds que et pugen per l’esquena quan sents algunes melodies en alguns llocs. S’ha de separar el talent de la política, perquè si no tenim un problema molt gran. Tinc amics d’esquerres, socialdemòcrates, fins i tot comunistes i espanyols, i me’ls estimo, puc dir-ho, molt. Així que entenc aquesta dèria de dir que quina gran incongruència sentir el Boss i ser liberal, que no puc estar en contra dels qui estan en contra de la guerra d’Iraq perquè en Bruce també ho està. Springsteen m’ha ensenyat que per sobre de tot sempre hi ha l’ànima, la voluntat, la fe, així que no veig perquè el meu ídol no pot ser d’esquerres sense ser-ho jo també. Estic segur que Artur Mas va gaudir més que molts altres a Verges, l’altre dia, i segur, seguríssim, que les seves idees no convergeixen gaire amb les d’en Lluís Llach. Crec que aquest problema està més en l’esquerra que en la dreta. Pots dir una cosa, pots dir l’altra, pots dir tot allò que vulguis però, al final, quan escoltes Thunder Road no hi ha dreta o esquerra, liberals o vegetarians i comunistes, només una carretera al teu davant i unes ales que surten de les rodes demanant-te, a crits, que toquis el terra amb el pedal del gas.

Els articles que no són de política

Hi ha gent, hi ha, de fet, molta gent, que em diu que els articles que més els agrada llegir –els únics que poden empassar-se, crec- són els articles en què no parlo de política. Entenc que de vegades em faig pesat i una mica sectari, en el sentit de no parar d’escriure articles on s’expressen idees liberals o catalanistes, però cal entendre que en aquest país necessitem aquestes coses. D’altra banda, crec que és cert que escric molt millor quan parlo d’altres coses, quan tinc la llibertat de teixir les frases com jo vulgui, quan puc expressar de la manera que més em vingui de gust qualsevol idea o sentiment. És veritat que Bruce Springsteen és d’esquerres, però tu escolta Backstreets i digues si hi ha aquí algun rastre d’ideari polític, tu llegeix els articles en què no parlo de política i digues si podries definir el meu ideari. Sempre fa una certa il·lusió sentir algú que em demana un article de sensacions, un article on el Mas i el Carod no siguin més que un molest soroll de fons. M’agrada, m’encanta, m’apassiona escriure sobre les fulles de la tardor cruixint sota els meus peus els vespres de novembre on la pluja dibuixa la ciutat a través d'una bruma. També és veritat, però, que Catalunya necessita, requereix, un ferotge bombardeig de propaganda institucional, d’idees polítiques, d’opinions, perquè som pocs, molt pocs i cal fer força si volem quelcom. Però sempre hi ha la llum de l’eternitat que ens persegueix, el desig de la glòria immortalitzada en una cançó que ens fa estremir, volem ser immortals, acaronar els estels amb els dits, robar-ne algun, si podem. I pots tenir ben clar que el firmament sempre estarà lluny, molt lluny, si l’únic que sabem fer és dir que en Montilla no fa bé això o això altre. Gràcies, doncs, a tots els que, de tant en tant em recordeu que sempre hi ha un lloc pels somnis i la fe en els vostres cors.

Resultats de l'enquesta

Veritablement, hi ha una important ambigüitat en el fenomen que qüestionava la darrera enquesta de Les Lleixes. Un 35% dels votants han mostrat el seu suport a una nació amb un govern obertament terrorista i un 40% han expressat que recolzen Israel. Un 11% ha manifestat la seva neutralitat i un 13% de graciosos, ha afirmat que l’única cosa que els preocupa és reduir les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera.

A vosaltres us deixo les conclusions.

Decisions bèl·liques (Article del Diari Més publicat el 27.3.2007)

El que Catalunya ha de fer, abans que qualsevol altra cosa, és decidir a quina guerra vol anar, perquè hi ha dues guerres i l’exèrcit no és tan gran. Catalunya, el país, els ciutadans, els polítics, han de decidir entre el conflicte internacional i la guerra civil. Catalunya pot decidir si vol primer aclarir les coses amb Espanya, si vol la Independència, si vol més competències o si vols seguir sent el que ara és, és a dir, cap cosa concreta. Catalunya pot decidir, també, que el que ha de fer primer és aclarir el seu ideari polític nacional, és a dir, decidir si vol ser un país d’esquerres o de dretes, si vol redistribuir la riquesa i ser una gran empresa nacional o si vol potenciar el sector privat i la iniciativa individual.
Convergència i Esquerra no poden anar juntes en el camí sobiranista si a cada passada, a cada revolt de la llarga carretera, hauran de parar a discutir si cal compartir l’esforç o si cal que cadascú faci el que pugui. No pot ser que els uns critiquin els altres i hi hagi tanta picabaralla, perquè el camí de la Independència fa parada a Madrid i si a Madrid veuen que han de negociar amb dos que no paren de regalar-se clatellots ja em diràs tu.
Els Populars i els Socialistes no poden mantenir discussions sobre política econòmica, ni sobre habitatge o medi ambient, mentre l’escenari tingui un atrezzo que va canviant a cada minut, mentre l’ambientació sigui ara un desert ara un bosc humit, ara una gran ciutat, mentre Catalunya i els catalans no sapiguem ni el què ni qui som. És impensable que en Saura i en Rivera puguin debatre una llei catalana qualsevol mentre cap dels dos no sàpiga quin és l’ordenament jurídic que Catalunya vol i si aquest ha d’estar sotmès a la constitucionalitat espanyola.
I no és una decisió senzilla, no ho és gens en absolut, perquè s’ha de decidir qui ha de cedir. Si anem a buscar la vertadera identitat del país, què serem mentre la busquem, serem comunistes, serem liberals, who knows? I si decidim primer que som comunistes o que som liberals, serem comunistes o liberals espanyols o serem catalans?
I el temps passa i un dia s’acaba, i han estat ja moltes diades nacionals, moltes ofrenes sense que gairebé ningú s’atrevís a dir el que en realitat era Lluís Companys. El temps passa i encara no sabem si volem rebre ordres de Madrid i seguim sent testimonis de les punyalades més criminals entre els dos partits netament catalans. Bé, Catalunya ha de decidir quina serà la seva prioritat, la seva guerra, perquè l’exèrcit és petit. I, si pot ser, que la batalla sigui amb paraules i no amb fusells.

Further On Up The Road (Bruce Springsteen)

On la carretera és fosca i el gra ha estat sembrat, on la pistola està percudida i la bala freda, on les milles estan marcades en sang i or. Et trobaré més endavant en la carretera. M’he posat el meu vestit de mort i el meu anell amb la calavera somrient, les botes de la sort i una cançó que cantar. Tinc una cançó que cantar que em fa passar el fred. I et trobaré més endavant en la carretera. Més endavant en la carretera, on el camí es fosc i la nit freda. Un matí radiant de sol ens en sortirem, de tot això, ho sé, i et trobaré més endavant en la carretera. He estat al desert, fent el que havia de fer, cercant entre la pols, buscant un senyal. Si hi ha una llum al davant no ho sé, amic meu, però tinc aquesta febre bullint-me a l’ànima, així que prenem els bons temps tal i com venen i et trobaré més endavant en la carretera. Més endavant en la carretera. Un matí radiant de sol ens en sortirem, de tot això, ho sé, i et trobaré més endavant en la carretera.

Traducció, segurament menys encertada del que hauria de ser, de Further On (Up The Road), de Bruce Springsteen.

Un matí al Parlament (III)

Després d’entrar al plenari la Meritxell em va convidar a esmorzar al bar del Parlament, que no em va deixar de recordar al lamentable bar de la facultat, on els preus són massa baixos i les cues, per tant, insuperables. Allà ens vam trobar un periodista una mica pesat que crec que era un comunista dels bons. No se li va acudir res millor que preguntar-li a la Meritxell Borràs si ella treballava al Parlament. Somriure sota el meu nas. La Meritxell, però, que és molt correcta, també el va convidar a esmorzar, cosa a la qual l’amic periodista no es va negar en un sol moment, ni un sol gest de treure la cartera. Després d’acomiadar-nos d’ell vam estar una estoneta més xerrant, amb la candidata. Em va preguntar sobre les intencions de vot dels joves de la meva edat a la ciutat, a la qual cosa només vaig poder respondre que la intenció de vot és absolutament inexistent. Voldria fer una trobada, amb alguns d’ells. Pobra innocent. Sonen xiulets als passadissos, això vol dir que els diputats han d’entrar a votar. En cinc minuts la sala es plena de gent i en trenta segons buida de nou. Els caps de grup aixequen la mà tot indicant als seus companys l’opció que han de triar. Sento molta ràbia per aquesta disciplina de partit. De nou al passadís, vaig interrogar la Meritxell sobre aquesta estúpida mania ibèrica de votar el que diu el partit. Em va contestar de manera molt raonable i sense deixar-se endur pels tòpics: sí que pots votar diferent, però també t’has d’atenir a les lògiques conseqüències, en tant que l’electorat ha votat una llista tancada. Enyorança de common law, jurisprudència i llistes obertes, una vegada més. Finalment em vaig acomiadar d’una Meritxell Borràs somrient i molt agradable, que des de dalt de l’escalinata central em diu que estudi pels exàmens que ja s’acosten. Va ser un bon matí, de debò.

Un matí al Parlament (II)

A l’entrada no hi havia ningú que em rebés, així que em vaig esperar i en pocs segons va aparèixer l’Oriol Pujol que em preguntà si ja m’atenenien i s’ocupà de dir a qui convenia que avisés la Meritxell. En els diputats de Convergència i veig realment gust per la seva feina que, a aquesta hora, no és altra que atendre les visites dels pesats com jo que, al capdavall, som els que els haurem de votar i, potser, escriurem algun article per fer-los una bona campanya. S’hi està bé, als sofàs convergents. En un parell de minuts ja em rebia la Meritxell Borràs, i em comentava d’entrada que estava buscant un exemplar d’El País, perquè avui hi apareixia, per primera vegada, un seu article. En vam trobar un i vam fotocopiar la plana, una encertada resposta a Corbacho, per unes dissortades declaracions que el cacic de l’Hospitalet feia fa uns dies, vessant tota la responsabilitat dels problemes d’habitatge sobre els anteriors governs convergents. Ja se sap com són, aquests. Després d’haver llegit l’article vam encaminar-nos al plenari, on s’hi tractava el tema de la llei del memorial democràtic, que interessava especialment la Meritxell per haver estat ella una de les encarregades de dur-lo per part del grup parlamentari de Convergència i Unió. M’explicà una anècdota relacionada amb la llei i el seu procés de discussió, provocada per una trucada que rebé del President Pujol demanant-li que acudís al seu despatx. El President Pujol segueix estant molt present en l’ideari convergent i em sembla que mana més del que sembla. Dins del plenari veig les intervencions d’en Rivera, clons del tripartit i del Santi Vila per part de Convergència. Aquest Santi Vila és el nou alcaldable de Figueres i, sincerament, la seva intervenció em va semblar fantàstica, sobretot donada la mediocritat de les que l’havien precedit. La posició de CIU respecte el projecte de llei la comparteixo en un 60%.

Un matí al Parlament (I)

Havia quedat amb la Meritxell Borràs a dos quarts de deu, com que no m’agrada fer tard, però, ja era a la porta del Parlament gairebé des de tres quarts d’hora abans. Donat que dilluns tenia examen de Dret Constitucional, què millor que llegir el tema del Estatuts d’Autonomia assegut sota el sol a la Plaça de les Armes? Fantàstic. Però l’estudi dura poquet, comencen a arribar Audis i la curiositat pica més que no pas els apunts de classe. Vaig veure arribar el conseller Nadal, la noieta aquella d’ICV que em sembla que des que és diputada gasta vestits més cars i segurament més contaminants i en Montillejo, l’únic que duia escorta. Vulguis o no és el President de la Generalitat. Tots els diputats entraven ben tranquils, cap allà a les deu, dues hores després que mon pare hagués començat la seva jornada laboral. Però bé, suposo que hem d’acceptar aquestes prerrogatives parlamentàries. Just després d’en Montilla ha arribat l’Artur Mas, ja atrafegat i parlant pel mòbil, l’únic que val la pena de tots els que he vist passar. La Meritxell vaig suposar que ja era a dins perquè no la vaig veure arribar, i sí, ja estava treballant. Quan va arribar l’hora d’entrar vaig intentar, fent-me el despistat, entrar per la porta principal. Naturalment els Mossos d’Esquadra, acomplint perfectament la seva tasca, em van indicar molt amablement que havia d’entrar per la porta petita de les visites, cosa que jo ja sabia de les meves visites escolars. La parafernàlia no és tal, realment, per entrar al Parlament. Un parell de preguntes, l’escàner de rigor i ja està. T’identifiques i els funcionaris de la Cambra, molt i molt eficients, per cert, t’indiquen amb diligència i amabilitat on t’has de dirigir. Així que en un parell de minuts ja era a la porta dels despatxos reservats pel grup parlamentari de Convergència i Unió.

Si alguna nit

Si alguna nit no et miro als ulls no és que no vulgui, si alguna nit no et miro als ulls no és que ja no t’estimi. Si alguna nit no et miro als ulls no t’espantis, no passa res. Si alguna nit no et miro als ulls és perquè, potser, si et seguís mirant, l’únic que podria fer seria tancar-me amb tu a una habitació i apagar els llums. Si alguna nit no et miro als ulls no és que m’hagi cansat de nedar en la placidesa de la seva immensitat sinó que la sang em bull a les venes i surt disparada ben lluny del meu cervell, si alguna nit no et miro als ulls és perquè un sol frec de la teva pell em pot encendre i no hi haurà ningú per apagar el foc. Perdona’m, excusa’m, però hauré de marxar tan aviat com pugui d’aquest cony de bar, perdona’m, excusa’m, però és que aquesta nit no puc seguir mirant els teus ulls perquè podríem prendre mal. No vull marxar, però haig de fugir abans que l’incendi sigui massa gran i irreparable, no vull marxar, però si em quedo, i creu-me ara encara que no ho tornis a fer mai més, si em quedo serà molt pitjor. Si alguna nit no et miro als ulls és que estic encès, si alguna nit no et miro als ulls sabràs que l’ànima vol sortir del meu cos posseït pels porus de la meva pell, sabràs que duc un foc a dins i que crema i que no s’apaga, mentre segueixi mirant els teus ulls i llegint el que crec que m’hi escrius amb cada batec del cor, amb cada moviment del teu iris addictiu. I no és que vulgui marxar, no és que vulgui deixar de mirar els teus ulls, però és que si no ho fas prendrem mal tots dos i qui dorm amb tu em voldrà matar. Hi ha coses que un home no pot resistir, hi ha coses que una dona mai no pot deixar de dir. Tens el poder, tens la meva perdició en les teves mans, en els teus ulls, però en un darrer instant de lucidesa corro des de la taula del racó fins la nit de la ciutat, sense saber quant de temps podré aguantar.

La meva pedanteria

La dosi de pedanteria que habitualment m’embolcalla és enorme. Vull dir que si em conegués a mi mateix no se si m’admiraria profundament o desitjaria la meva mort. Sóc un sobrat, parlo més del compte i reconec que, de vegades, ho faig simplement per impressionar. Sóc humà, però m’agradaria ser immortal, sóc de barri, però m’agradaria ser rei. La dosi de pedanteria que habitualment m’embolcalla és suficientment gran com per a engegar-me a la merda, al menys de tant en tant. En canvi, gairebé ningú no ho fa, i no deixa mai de sorprendre’m. Parlo sempre, sempre, de París i de Londres com si fossin casa meva i en realitat no hi he estat tantes vegades, parlo de gent que no conec i de coses que gairebé no he tastat. Dono lliçons gratuïtes de la meva ètica, probablement equivocada, però malgrat tot sempre hi ha algú que em dona les gràcies. Reparteixo pamflets gratuïts del meu pensament de rebaixes i encara hi ha gent que em diu que sóc molt bo. Com vols que no sigui pedant? I en el fons saps que sóc un imbècil de beneït, bo i estúpid que sóc, que em deixo prendre el pel més del que caldria i que em faria passar per un bufó fracassat per qualsevol amic que m’ho demanés. Saps que en el fons sóc algú senzill però que no em tremola la veu per demanar una altra ampolla de xampany, tot i que m’hagi de costar dues setmanes de feina. La dosi de pedanteria que habitualment m’acompanya arreu no és més que el personatge que m’encanta interpretar, la idea de totes les mentides que calen per explicar una sola veritat. Quan estem a soles sempre demanes una mica d’aquests aires de superioritat, perquè en el fons som jo i el meu personatge i anem sempre de la ma. I t’agrada, t’agrada molt. L’habitual dosi de pedanteria que m’embolcalla és el meu escut contra els imbècils que campen tot el dia carrer amunt i carrer avall. I París és infinit.

Debut

Ahir va aparèixer als diaris Més L'Hospitalet i Més Cornellà un meu article.

Pels que tingueu la santa paciència de no cansar-vos amb la metralla que aquí deixo anar cada dia, podreu llegir-me cada setmana en aquests rotatius. (Dimarts o dijous)

PS: Vist que el link ja no funciona (actualitzen cada dia), la propera vegada em cuidaré de guardar el fitxer i pujar-lo. De moment, us penjo el text. Gràcies.

Memorial democràtic (Publicat als diaris Més L'Hospitalet i Més Cornellà, el 22.3.2007)

Dimecres passat el Parlament de Catalunya va votar en contra de les esmenes a la totalitat que el Partit Popular i Ciutadans van presentar al projecte de llei sobre memòria històrica que s’està cuinant des de la cambra del poder legislatiu català. Casualment jo estava a la sala del Ple en el moment en que els grups parlamentaris prenien posició respecte el tema tractat i es preparaven per la votació.
Com sempre, les postures força radicals del Partit Popular i les divagacions estratosfèriques d’Albert Rivera i els seus causen entre la resta de diputats una reacció a cavall entre la sorpresa i la indignació que potser no tindria lloc en cambres legislatives de democràcies més madures, on és habitual sentir veus dissonants i on la correcció política no és l’objectiu últim. La postura del tripartit, força unificada, és tot un rosari de lletanies sobre la necessitat que l’administració pública reconegui el dolor de les víctimes de la repressió, del franquisme, de l’oblit, de l’amnèsia col·lectiva, de la transició silenciadora i de tota una munió de tòpics refregits que, em sembla, no preocupen en excés l’electorat.
Per part del grup parlamentari de Convergència i Unió va intervenir en Santi Vila, l’alcaldable de Figueres, que va sintetitzar de manera brillant i clara la postura del partit respecte aquest projecte de llei del memorial democràtic: en donen suport, perquè creuen que és necessari seguir la tasca ja iniciada pels successius governs de Jordi Pujol, però no els sembla que les formes siguin les correctes. Bàsicament, no s’entén l’afany de conferir unes connotacions de victòria èpica, de batalla ferotge entre el bé i el mal, a una cosa que hauria d’estar molt més normalitzada, tampoc s’accepta que es parli de la memòria de les víctimes del franquisme i hagi silenci sobre la gran quantitat de catalans que, al 1936, va haver d’abandonar el país perseguida per tenir diners o per anar a missa. L’administració convergent, però, ha pagat sous a moltes de les persones que havien estat empresonades pel règim franquista i és quelcom que tampoc no comprenc, en tant que aquests sous els paguem tots els contribuents i estic segur que jo no he engarjolat ningú i que poc tinc a veure amb l’anterior ordenament polític de l’Estat en el que ara visc. Voler legislar sobre la memòria em sembla voler jugar a ser Déu, voler pal·liar els danys provocats per un tercer mitjançant les compensacions econòmiques em sembla robar. Assumir la culpa d’una cosa que un no ha fet em sembla digne de sorolloses riallades. És l’administració actual la que va engarjolar el President Pujol? És la que va afusellar milers de republicans? És la que va iniciar un cop militar l’estiu del 1936? Aleshores, per què ha d’assumir-ne la responsabilitat i recuperar la memòria històrica i pagar? L’Estat no és una companyia d’assegurances, o, al menys, això crec jo.

Jesucrist

Crec que a aquestes alçades ja no és cap sorpresa per ningú que si tingués una religió seria la jueva, que si tingués que escollir em quedaria amb la Torà, que si hi ha un país que m’agrada és Israel, que no és cap sorpresa per ningú que moltes vegades no digui hola sinó shalom. Avui voldria tornar a parlar de Jesucrist, voldria suggerir, de nou, que a mi no em sembla cap Salvador. Crec en la seva figura, fins i tot crec que va existir, i que, més o menys, la seva vida fou com ens l’han contat. El que no entenc, però, és per què morir a la Creu és salvar la humanitat, no sé quin tipus de lliçó era la que ens volia donar amb aquell martiri. Respecto profundament Jesús i els que el consideren el seu Messies, perquè va dur la fe i l’esperança, a mi no em sembla que la vida de Jesús de Natzaret fora una vida que ens hagi de donar aquesta fe. La fe en una vida després de la mort? Molt abans altres cultures ja hi creien. Veig més Jesús com un profeta, com un emissari de Yahvé a la terra, com una nova referència pel poble jueu, però no com el seu Salvador. Estic convençut que Jesucrist va ser una bona persona, una persona il·luminada per alguna llum que no era l’habitual, imagino Jesucrist com una icona local amb projecció internacional, si em permeteu la frivolitat. Potser sí que va donar esperança i va ajudar a aixecar els ànims de la seva comunitat en temps difícils, però en això segurament no fou l’únic encara que fos ell qui transcendí. Quanta gent moria crucificada diàriament en la Palestina romana? Quants són avui recordats? Capricis de la història i de la casualitat. Respecto Jesús, admiro la seva tasca i, naturalment, respecto tot aquell qui li tingui fe, però la meva fe va en altres sentits i crec que el Salvador dels fills d’Israel encara ara està per arribar. Haurem de continuar esperant.

En algun lloc del carrer 57

Totes les teves històries, tot la metralla que dus a la butxaca, sempre llesta per incrustar-se en la meva pell i arribar fins els meus òrgans vitals, tota la teva provocació, tot el sexe que em suggereixes i mai no dones, se’n pot anar tot plegat a pastar fang. Me’n vaig a Manhattan, ben aviat, les meves vacances, merescudes, seran a la que diuen que és la ciutat més espectacular del món. Des de la 57 amb Madison tu em semblaràs una ombra perduda en el drama d’una Europa vella i encarcarada. Totes les teves històries, tots les teves maniobres per mantenir-me lligat a tu, totes les teves mentides, tot ho faré caure des de la planta 102, Empire State Building, New York City. Quin és el teu somni, què has fet per fer-lo realitat? Des de petit volia creuar l’Atlàntic i veure la ciutat dels gratacels, me n’hi vaig ben aviat. Quin és el teu somni, has mogut ja algun dit o penses seguir esperant per sempre el gir de la fortuna? Waste your summer praying in vain for a savior to rise from these streets. No hi ha herois, només sou tu i el vent que mou les fulles seques a la tardor. Tinc un hotel al 130 de l’East 57th Street, ben aviat, on seràs tu? Totes les teves històries ja no m’importen, no penso perdre mai més el temps com un idiota, cal lluitar per cada somni. Wherever that dream may lead. I tu no has fet absolutament res. Aviat la història del món seguirà el seu camí, però la meva història tindrà una fita, aviat volaré sobre aquest maleït oceà que ens separa de la nostra pàtria ètica, de la nostra estètica urbana, de la ciutat de Nova York. Central Park al capvespre, la Cinquena Avinguda a la nit, Broadway il·luminat. I tu seràs aquí, i les teves històries em semblaran insignificants, quan el fred glaçat de Manhattan em talli el rostre, en algun lloc del carrer 57.

Els equivocats i els dolents

Sento una certa compassió per els individus d’esquerres que realment creuen que la seva és la única manera de salvar el món. Sento una certa compassió perquè estic segur que alguns d’ells ho creuen realment i l’únic que fan és lluitar per aconseguir un somni, lluitar per allò en el que tenen fe. Sento una certa compassió per aquest col·lectiu que se’n va a l’Amazona a predicar sobre els mals del capitalisme salvatge, del neocolonialisme tàcit nordamericà, perquè sé que una petita quota de veritat pensa que té raó i no ho fa amb cap mala intenció. En canvi, també estic convençut que hi ha una gran part d’aquesta mena telepredicadors que és guiada pel pur ressentiment, per l’enveja de qui ha fet més calers, per l’enveja de qui ha deixat enrera la pobresa i ha acaronat la llum. Hi ha gent que pensa de veritat que el capitalisme acabarà amb el planeta, però hi ha una altra classe de gent que sap perfectament que és l’única sortida i si no és l’única és sens dubte la millor, però sempre ho negaran. Hi ha una classe de gent que s’ha instal·lat en la cantarella antiliberal malgrat saber que és la salvació, malgrat ser ells mateixos perfectes exemples de liberalitat. Mai podré enfadar-me realment amb algú que em justifica l’espoli fiscal com una eina per un millor, però hi ha tots aquells que el que volen es fotre al rico cabrón, tot i que saben que la seva fortuna genera altres fortunes i engega la roda del desenvolupament. Els Estats Units tenen cada vegada menys pes específic en l’economia mundial, mentre ells han crescut, altres països n’han seguit l’estela i han crescut encara més. La riquesa crea riquesa i a la llarga benestar. Ho expliquen perfectament Plinio Apuleyo Mendoza, Carlos Alberto Montaner i Álvaro Vargas Llosa en el fantàstic El perfecto idiota latinoamericano...y español. Hi ha, dins les esquerres, els equivocats i els que són dolents.

Casa dels avis

Acostumo a anar a estudiar a casa dels avis quan arriben els exàmens cada trimestre. Hi vaig en part perquè s’hi estudia millor, en part perquè m’encanta ser-hi. M’encanta que l’àvia cuini i que l’avi em posi el llum que té guardat per quan vinc a fer l’okupa a casa seva. Sé que a ells també els agrada i per això no em tallo gens de dir-los que em passaré dues setmanes dinant i sopant i dormint a casa seva. Dels avis he après que l’amor per un país no és cosa només de naixença i que cal sempre treballar molt dur. Conec poca gent que hagi treballat tant dur com mon avi i que hagi estat després tan feliç de repartir els fruits del seu treball. A casa dels avis sempre hi ha silenci i l’estudi és possible i no és tan avorrit. Després sempre la sobretaula, parlem del Barça i d’algunes coses més. És cert que l’edat degrada i la seva memòria ja no és la que tenien abans, però no cal posar-se trist per això, a tots ens passarà i serà, en certa manera, un descans. Hom ha de conformar-se amb el que Déu dona i en el nostre cas podem dir que de ben segur ha estat molt generós. A casa dels avis el temps passa com oblidant-se del rellotge, com deixant fer al sol que entra de bon matí pel finestrall. A casa dels avis sempre hi ha un petit descans en el camí, un descans en el ferotge ritme en que m’he convertit. S’abaixen els tempos i l’adagio de la vida et recomforta com una manta en les llargues i plujoses tardes d’hivern. Volem la glòria i tocar les estrelles amb la punta dels dits, ho volem tot i per això lluitem però, escolta’m bé, sempre has de tenir un alto en el camí, un lloc a la ruta on saps que serà ben rebut i que no et faltarà de res. El món aquí fora mossega i encara fa fred, el món aquí fora et trauria del mig si pogués, si no fossis tan cabró com per seguir aguantant. On el temps s’atura res no et podrà fer mal.

Guanyar la partida

Treballar i estudiar a l’hora és una llauna, no ens enganyem, i si et toca treballar els dissabtes a la tarda ho és encara més i si, a sobre, el que guanyes no és per tirar cohets, ja m’explicaràs. Però vas guanyant poc a poc la partida, cada dissabte més que has treballat, cada dissabte més que has aconseguit superar una setmana sencera anant a tots els matins a la facultat i totes les tardes a pencar. Vas guanyant poc a poc la partida i, escolta’m bé, aquest article no és en absolut un perllongament de l’absurda cantarella que diu que només coneix la realitat qui treballa i que si t’ho paguen tots els pares res no té valor. Vas guanyant poc a poc la partida cada dia, a cada treball que presentes malgrat la manca de temps, cada dia que tornes a arribar puntual a la feina. I és clar que és una llauna pencar tant i si a l’estiu dobles el treball encara ho és més però imagina’t sopar una nit a Harvey Nichols mirant des de la finestra Knighstbridge, sentint Londres, i pagar-ho amb els diners que has suat. Si els teus pares tenen diners i t’ho pots estalviar, rep les meves més sinceres felicitacions. Però si no és així i ets tu que ho vas aconseguint, no perquè a casa no et donin per menjar, no perquè a casa no arribeu a final de mes, sinó perquè tu vols anar a Londres cada any, perquè vols sopar a Da Greco i no al Fres Co, aleshores vas guanyant poc a poc la partida. Vas poc a poc guanyant la partida als teus propis reptes si fas cada dia el que et vas comprometre a fer. Et guanyes poc a poc la partida a tu mateix amb esforç, amb la lluita per aconseguir totes les coses que vols. Treballa, estudia, escriu, somia, si això és el que vols i que ningú vingui a dir-te què és el que has de fer perquè sou tu i la teva vida avançant allà on vosaltres voleu. Ets tu, i poc a poc vas guanyant la partida.

Dels homes i les dones

“Todas las personas gozarán de los derechos derivados del principio de igualdad de trato y de la prohibición de discriminación por razón de sexo” Aquesta es una de les primeres frases dignes de ser analitzades del nou projecte de llei orgànica que ara s’entretenen a redactar al Congrés dels Diputats. Es troba a l’article 2 del preàmbul d’aquest horrible text feminista i absolutament fora de lloc. La gràcia és que, més endavant, el projecte de llei aconsella a les empreses privades que incloguin, en els seus consells d’administració, un nombre de dones que “permita alcanzar una presencia equilibrada de mujeres y hombres” amb la qual cosa, penso, ja s’està contradient la frase que encapçala aquest article. Així doncs, si tenim un consell d’administració amb els deu millors treballadors de l’empresa que, per ventura, són homes, ja sabem que uns quants hauran de sortir del consell per donar entrada a la quota femenina. Si això no és una “discriminación por razón de sexo” ja em diran vostès el què és. La perversió de tot plegat és que els senyors redactors del projecte de llei l’han titulat ni més ni menys que “Orgánica para la igualdad efectiva de mujeres y hombres”. Sí home sí, i un rave! Hi ha prou amb una ullada superficial del text per adonar-se que és, com no? una nova eina per augmentar la discriminació positiva en vers la dona respecte l’asfixiant i prehistòrica tirania del mascle ibèric. La veritat és que redactar una llei com aquesta no pot ser idea de ningú més que d’una colla d’imbècils ociosos. I és clar, ves-hi en contra i seràs un masclista. Convergència ha votat a favor, un pas enrera més. Ni tan sols el PP, l’ogre, s’ha atrevit a votar en contra i els seus diputats s’han abstingut. Covards. Aquest projecte hauria d’haver estat rebutjat, pel bé dels homes i de les dones. Aquest Estat em produeix vergonya (aliena).

La ciutat del vent

Un matí clar i net el vent s’endurà tota la brutícia d’aquests carrers, com una pluja bíblica, com un incendi redemptor. Un matí clar i net la ciutat tornarà a ser nostra, teva i meva, i els carrers infinits. Potser algun dia et vaig fallar, potser no em vas voler entendre ni poc ni gens, però tornarem a ser el que érem en la nostra ciutat del vent. Bufarà i tirarà a terra els castells dels nostres rancors, s’endurà el nostre odi i el farà esclatar sobre camps daurats ben lluny d’aquí. Serà un matí net i clar com els que solíem compartir plegats, com els que des d’aleshores hem anhelat en vergonyós secret. Un dia el vent s’endurà les males experiències i només restarà la companyonia i el neguitós desig que floreix quan la nostàlgia no és més que el guió que marquen les pautes de la reconstrucció. Un matí i clar i net ens llevarem i sabrem que, de nou, torna a ser nostra la ciutat del vent. Tot just començàvem a saber, tot just despertàvem del llarg somni de la fantasia i plegats descobríem que el camí es presentava espectacular. I el vent bufava amb una força descomunal i xiulava en passar pels carrers estrets. L’admiràvem, embadalits, palplantats en les places de la ciutat del vent, però bufava tan fort que ens va menar per diferents camins i tot i que estiràvem el braç ens allunyàvem més i més. Potser ja no ens reconeixerem en cada paraula, potser haurem d’aprendre a estimar-nos de nou, a suportar-nos, a respectar-nos. Potser no serà fàcil però ningú mai va dir que ho fos. Sempre ens quedaran les cançons i els cinemes de les quatre de la tarda, sempre una petita complicitat, i sempre hi haurà el record perenne del que tu i jo vam ser un dia, en la meravellosa ciutat del vent. No miris massa enrera i camina, camina, corre, vola, perquè aviat tornarem a ser els reis i ocuparem els nostres trons en aquesta ciutat del vent.

La Meritxell Borràs

Ahir vaig tenir el plaer de reunir-me, al Parlament, amb la Meritxell Borràs que, a més de ser la candidata de Convergència i Unió a la meva ciutat, és diputada de la Cambra i la veritat és que em va semblar una trobada molt profitosa. En primer lloc cal dir que la Meritxell és una dona molt agradable i que, mentre xerràvem pels passadissos del Parlament, bé pensava que també podríem haver quedat a una cafeteria qualsevol i xerrar de la mateixa manera. En segon lloc em va confirmar el que ja havíem comentat per correu electrònic alguna vegada, que tot i que el panorama és sempre negre per Convergència i Unió a l’ajuntament de l’Hospitalet, sempre val la pena lluitar per esgarrapar la major part de vots, sempre val la pena lluitar per dir que estem aquí i que, home, senyor Corbacho, som pocs però ja veurà quin soroll som capaços de fer. Se la veu encantada amb la seva rellevant tasca de diputada i la fa molt bé. Em va aconseguir una invitació per entrar al plenari i així vaig poder sentir el que s’hi deia sobre la futura llei del memorial democràtic, que posteriorment vaig comentar amb ella en privat, ja que va ser una de les encarregades del grup parlamentari de Convergència de dur el tema. Es va mostrar, molt interessada en saber quin és el pa que s’hi dona, entre la joventut de l’Hospitalet, encara que, dissortadament, no vaig poder oferir-li una visió gaire esperançadora. Ella, però, té confiança i farà tot el possible per obtenir bons resultats a les municipals. Jo crec que la ciutat no és mereix una alcaldessa tant entregada, però bé, naturalment la recolzaré en tot el que calgui perquè ella sí ho creu i perquè jo estaria encantat que fos ella qui desbanqués en Corbacho. Abans de marxar, m’anima a escriure i a estudiar. Malgrat tot, Meritxell Borràs no serà la nova alcaldessa de l’Hospitalet. La ciutat no sap el que es perd.

La meva personalitat

I bé, l’altra nit havíem d’anar a fer unes copes a no sé on. Amb els amics ens vam repartir en dos cotxes i a mi em va tocar conduir, fantàstic. El meu cotxe és un cotxe normal i el del meu altre amic que el duia sembla un reactor a punt d’anar-se a bombardejar l’Iraq, en diuen tunning. Jo, em remarca sempre aquest amic, sóc un avorrit i totes aquestes coses, perquè no rebento massa els límits de velocitat establerts i condueixo sense que l’agulla de les revolucions toqui la part vermella del comptador. Ell diu que és Fernando Alonso i que jo no tinc personalitat. Vaig sortir davant, ell al darrera, perquè, és clar, molt córrer, però d’orientació ni fava, això sí, a la primera que va poder em va sobrepassar amb sorollet de rodes derrapant contra l’asfalt, fum negre sortint del tub, neons encesos i límit de velocitat duplicat. Al seu cotxe hi anaven noies i, és clar, les havia d’impressionar. La Guàrdia Urbana, que tu et penses que no però sempre hi són, l’esperava a la cantonada següent. Bona nit, documentació. Bufi aquí si-us-plau. Renoi, es veu que les tres cerveses d’abans sí que donaven positiu. I ja et veus el panorama, reactor immobilitzat, nit espatllada, tothom –les noies més que impressionades enfadades incloses- cap a casa en dos viatges del meu cotxe sense personalitat. El dia següent el vaig acompanyar a retirar el cotxe del dipòsit on se l’havien endut i vaig pensar que acabaria per dir-me que s’havia equivocat i que jo ja feia bé de respectar el codi de circulació. Doncs no, que els policies són uns fills de puta i que jo segueixo sense tenir ni personalitat ni sang. Jo, com que en el fons és un bon noi, callo i segueixo conduint. I res tu, que vagi fent amb la seva personalitat, que jo, de moment, prefereixo quedar-me amb els punts del meu carnet. I amb els calers de les multes que no em posen per no tenir personalitat, és clar.

Resultats de la tercera enquesta

Aquesta vegada el gruix dels enquestats ha coincidit amb les opinions de qui escriu. A la pregunta de què/com hauria de ser Catalunya, tot un 53% dels vots han indicat que hauria de ser independent. En segon lloc, un 16% dels participants en l’enquesta han demostrat la seva seriositat assegurant que la culpa de tot la té Estats Units (segurament també de la seva conya marinera). En tercer lloc, i amb un empat a vots, se situen les opcions que Catalunya ha de ser un Estat lliurement associat o una Autonomia amb més competències, les dues amb un 14% dels vots. Un irrisori 3% ha dit que Catalunya hauria de ser menys que una Autonomia i ningú ha opinat que hagi de quedar-se com està. En general, doncs, lectors independentistes i, això sí, ningú creu que Catalunya hagi de ser una Autonomia com qualsevol altre. Aquí va la gràfica, aquesta vegada sense dibuixets divertits:

Com curiositat, també, val a dir que, excloent els vots falsos antiamericans, un 97% dels votants han triat opcions que donen més “independència” al nostre país mentre que únicament un 3% s’ha posicionat en favor d’una retallada de competències:

Ja sé que som pocs, i ja sé que els lectors d’aquest web no són precisament el ciutadà mig, però els resultats d’aquesta enquesta m’han engrescat i espero que hagin engrescat també a en Guillem Carol, que darrerament està una mica pessimista al respecte.

Nova enquesta

A la vostra dreta, la nova enquesta.

www.raulalcon.com

A partir d'avui, ja podeu visitar aquest web teclejant www.raulalcon.com. Gentilesa del meu amic Guillem Carol.

El gran profeta dels nostres gols

Dissabte, per motius que ara no cal explicar perquè a ningú no interessen, vaig haver de sentir els comentaris lamentables del Montes i el Salinas a La Sexta, a més de patir la penosa realització d’aquesta cadena que té un pallasso per director, ja em diràs tu. La cosa és que jo sempre sento en Puyal, encara que miri el futbol a la tele, perquè en Puyal és la fe d’aquest equip nostre que és el Barça. En Puyal és el profeta, el profeta blaugrana, perquè ens anuncia els gols del nostre equip sempre uns segons abans. Alguns diuen que és perquè la ràdio va avançada, però no en tenen ni idea, el que passa és que en Puyal és el profeta blaugrana. Ahir sentia dir rucades al tal Montes i sentia alguns que miraven el partit amb mi riure molt, a mi no em fa cap gràcia, la veritat. En Puyal, però, és l’elegància i la correcció que es mereix un equip com el nostre, un país que, a falta de Govern i President legítim, necessita tota la força del Barça. En Puyal i tot el seu equip em fan vibrar, potser més del que caldria, tenint en compte com estan les coses a Can Barça. La tradició de cada partit, la tradició d’abaixar el volum de la tele i posar l’equip de música o el transistor per sentir en Quim, el gran profeta blaugrana. Hi ha partits dels quals només en tinc el record de la seva veu, de les seves anècdotes, de la seva absoluta i entregada passió. Dissabte no sabia si jugava el Barça o un equip de barri. No em fa gràcia en Montes, perquè jo vull la classe d’en Puyal i les profecies de Catalunya Ràdio. Sempre els gols una miqueta abans, sempre tot, sempre el so per davant de la imatge, la creença abans de la realitat. El Barça té un profeta i narra els partits cada diumenge a Catalunya Ràdio, el Barça té un profeta que és, a més, un gran professional. En Joaquim Maria Puyal és i serà sempre, el gran profeta dels nostres gols.

Bruce Springsteen, recomanacions i recopilacions

Recomanar no és dir què és el que més ens agrada, i sempre ho fem. Dic això perquè abans d’ahir un lector anònim em va preguntar quins eren els millors àlbums de Déu (Bruce Springsteen, vaja) perquè volia fer-se amb algun d’ells. I és clar, ja estem tots els entesos del Boss recomanant el Darkness i el Born To Run, i que la seva llum sigui la nostra llum i que la foscor marxi de les nostres ànimes. Naturalment que aquests són els dos millors àlbums del Bruce, si és que ell té algun àlbum millor que un altre, però si volem que el lector anònim comenci com cal en la seva experiència Springsteniana, bé li podríem recomanar el Greatest Hits o el The Essential, tots dos recopilacions d’alta qualitat. I entroncant amb això, ja fa temps que volia dir, també, que no entenc aquesta caça de bruixes que acostumem a fer els que ens agrada molt la música respecte les recopilacions. Què hi ha de dolent en que un artista tregui al mercat un disc on s’hi troben les seves millors cançons? Clar que jo l’Essential no me l’hauria comprat pas si no arriba a ser que posen aquell tercer CD extra que sempre fa tanta il·lusió, però pensa en els milers de persones que van descobrir la veritat amb aquell disc. M’agraden les recopilacions. Jo, de fet, vaig començar a estimar en Bruce gràcies a que un dia mon pare va aparèixer per casa amb l’aleshores recentment publicat Greates Hits i, seriosament, si un disc comença amb Born To Run, segueix amb Thunder Road i, en tercer lloc, Badlands trona per la sala d’estar i no decideixes que Bruce Springsteen és la salvació, llavors és que no tens sentiments ni criteri ni res de res. I bé, el que volia dir era, bàsicament, benvolgut anònim, que baixessis a la botiga de discos més propera, et compressis l’Essential i comencessis a gaudir. Són dos compactes de recopilació fantàstics i un d’extres only for fans.

No tenim res

En Maragall feia l’imbècil i deia ximpleries, però almenys semblava que teníem President. En Montilla ni fets ni paraules. Fa uns quants mesos ja de la desfeta nacional que va suposar la jornada electoral, i si em pregunten quin és el meu president sempre responc que Joan Laporta, perquè no tenim Govern, no tenim President i no tenim país. Sembla mentida que en Pepe Montilla ocupi ara el despatx d’homes com Jordi Pujol, que en Pepe Montilla ostenti el mateix càrrec que Francesc Macià. No tenim Govern ni President, ni fets, ni paraules, ni sentit de la vergonya. Molts amics meus, de la meva edat, que de política no hi entenen gaire, van votar el d’Iznájar perquè va prometre que el metro obriria algunes nits, encara s’esperen asseguts a l’andana. Paraules, no fets, en aquest cas. En Montilla, mediocre i mentider, s’amaga i ningú sap on, preferia les maragallades i que don Federico tingués quelcom que criticar a la COPE cada matí, ara no tenim President, no tenim ni paraules ni fets, i aquesta és una fantàstica estratègia per que la societat deixi de pensar en clau nacional. Serà aquesta l’estratègia d’en Montilla o és que realment és tan incompetent com demostra? Estan contents els seus votants, d’haver escollit un roc per President? No tenim país, no tenim Govern, no tenim President, només un Palau a la Plaça Sant Jaume i un silenci sepulcral. Fets, paraules? No, no tenim res perquè en Pepe Montilla és el nostre President, i així ens va. Què som? Som algú? Algú ha vist que el Govern hagi fet alguna cosa de profit, que el nou tripartit hagi avançant en quelcom? Ni fets, ni paraules, ni trens. Tenim un President que no exerceix, tenim un President que ningú no sap on és. En Lluís Prenafeta ens explica de vegades anècdotes dels viatges del President Pujol, tot dinant, qui ens explicarà anècdotes d’en Pepe? No tenim res.

Viure a l'Hospitalet. Temporada II. Capítol I.

A l’Hospitalet, petita pàtria que estimem malgrat tot, hi ha el tradicional costum d’anar als bars a mirar els partits de futbol. Amb el meu amic Alfred Ortiz hem redactat aquesta petita i humorística guia sobre els llocs on amb la colla acostumem a anar:

CERVESERIA CENTRE - c/Enric Prat de la Riba

Nom popular: “La cerve”
Gastronomia: Destacables entrepans, d’entre els quals cal remarcar l’extrafrankfurt, boníssim
Televisió: Massa petita.
Servei: Espanyol i garrepa a més no poder.
Qualitat/Preu: Raonable.

IN AND OUT – Plaça del Repartidor

Noms populars: “Dentro-fuera” “In the moon”
Gastronomia: Incomprensiblement, no hi ha res que menjar.
Televisió: Gran projector.
Servei: L’amo és del Madrid, però és agradable.
Extres: Té futbolín, terme clau.
Qualitat/Preu: Raonable.

ATENEU- c/ Rossend Arús

Noms populars: [ateneu]
Gastronomia: Acceptables entrepans, en destaca la cervel·la.
Televisió: Molt petita.
Servei: Agradable.
Qualitat/Preu: Molt bona.

DE MARIE'S – Passatge de la Pau

Nom popular: De Matuja’s
Gastronomia: No hi ha res sòlid per menjar.
Televisió: Descomunal projector.
Servei: Cambrera força espectacular.
Extres: Seients de vellut.
Qualitat/Preu: Bé.

DIAMONDS – Carrer Tarragona

Nom popular: El diamantes
Gastronomia: Bons bikinis.
Televisió: Projector sempre tapat per una columna torracollons
Servei: La cambrera és d’infart.
Extres: Jocs de taula i torneigs setmanals de Playstation.
Qualitat/Preu: Bona.

Les dones i els Joves d'Esquerra Verda

Ahir va ser el dia de la dona treballadora, guaita. Tot entrant a la facultat, uns simpàtics i insistents membres de l’agrupament de Boy-Scouts aquest que es fan dir Joves d’Esquerra Verda em van assaltar per a donar-me un fulletons (que degueren costar uns quants arbres talats, per cert) on es denunciava un important grau de discriminació vers les dones en el nostre país. Ja saben, l’habitual lletania de la paritat, de la dificultat per accedir a determinats llocs de treball, les diferències de sou, la queixa sobre la societat patriarcal que encara no sé ben bé on és i un llarg etcètera. Aviam, als grans magatzems on jo treballo resulta que són dones les responsables dels departaments d'informàtica, discos, atenció al client, recursos humans i, ah sí! el de comptabilitat. Quanta discriminació a la dona, renoi! De pas recordo que Segolène Royal i Hillary Clinton són fermes candidates a presidir dues potències mundials, que l’exèrcit d’Israel està farcit de dones, que a l’Hospitalet Convergència va representada per la Meritxell Borràs, que la Carme Ruscalleda té un gran restaurant i bé, tota una sèrie de fets que segurament coneixeu millor que jo. També deien, els pamflets aquests, que les noies tenen més estudis i que hi ha més noies que nois matriculades a les universitats catalanes. Tot i així, clamaven, no hi ha cap rectora. Home, resulta que els rectors s’escullen democràticament entre el cens acadèmic així que, si hi ha més noies que nois i els rectors segueixen tenint el que tenen entre les cames, no crec que tingui gaire a veure amb que nosaltres siguem uns masclistes. El dia de la dona treballadora, en fi, mentre d’altres celebràvem que feia 110 anys que havia nascut el nostre genial Josep Pla. Per cert, els Joves d’Esquerra Verda que repartien el tros de cartró –sospito pagat en part per mi- que ha motivat aquest article, eren tots nois. Discriminació?

El control de Constitucionalitat

La vella Europa, sempre vanagloriant-se dels seus valors democràtics i de la seva llarga i gloriosa història de llibertat, té, en la majoria dels països que la formen, un sistema de control de Constitucionalitat que es coneix amb el nom de concentrat. El control de Constitucionalitat, explicat superficialment, són els mecanismes que un Estat de Dret desenvolupa per a garantir que el seu ordenament jurídic és teixit respectant l’establert per la seva norma suprema. Un control de Constitucionalitat concentrat comporta l’existència d’un organisme que es dedica a avaluar els possibles conflictes i dubtes que la legislació comporti respecte a l’acompliment de la Constitució i a pronunciar-se al respecte. A Espanya, per exemple, aquest organisme és el Tribunal Constitucional i, per a que un ciutadà pugui arribar finalment a aquesta instància en que dotze magistrats totpoderosos escoltin la seva queixa poden passar una quantitat ingent d’anys. Deu, per exemple, en una demanda civil. Jutjats de primera instància, l’Audiència Provincial, el Tribunal Suprem (entre rebaixa i rebaixa de condemnes a terroristes) i, finalment, amb un litigi totalment desvirtuat pel pas del temps, el ciutadà acaba presentant-se a les portes del Constitucional, en una imatge que em resulta una mica Orwelliana i em fa pensar en els ministeris que l’escriptor britànic descrivia al seu magnífic llibre 1984. Consideracions estètico-literàries a banda, és d’una incompetència extrema que, per exercir els teus drets Constitucionals, puguis haver-te d’esperar deu anys entre núvols de burocràcia i lliçons de superioritat moral i política. Som Europa, el vell continent, som Europa, el refinament. I un bé negre. Als Estats Units (control difús de Constitucionalitat), si un jutge creu que una norma vulnera la Constitució, la inaplica i a pastar fang. Tu exerceixes el teu dret i, si hi ha quelcom, ja ho dirà la Cort Suprema, més endavant.

Viure a l'Hospitalet (El retorn)

Després del clamor popular que ens demanava la seva tornada, tot l'equip de Les Lleixes (és a dir, jo) està molt orgullós d'anunciar-vos que, en breu, tornarem a oferir-vos la sèrie que una vegada omplí tot l'espai d'aquesta casa: Viure a L'Hospitalet, on, amb clau d'humor, farem un anàlisi de la vida i les anècdotes de la nostra peculiar ciutat.

Proper capítol: Bars on veure el futbol (Reprise) amb col·laboració especial d'Alfred Ortiz.

Ben aviat.

En favor de l'Oleguer

A mi l’Oleguer Presas, en principi, ni em ve ni em va. Home, si ens haguéssim de posar seriosos potser diria que no em cau gaire bé i que em sembla que té uns ideals equivocats, però em sembla un paio força coherent i que es fa respectar. És per això que m’agradaria escriure avui en favor seu. Crec que, després del seu article sobre la condemna de De Juana Chaos, on realment no deia cap barbaritat ni res que estigués netament fora de joc, ha estat criticat d’una manera ferotge per gent que probablement ni tan sols ha llegit el text, alguns perquè no han volgut i d’altre perquè no saben llegir. L’Oleguer s’ha vist insultat i xiulat a camps tan lamentables com la Romareda i Mestalla, on un no sap si hi van aficionats al futbol o homes de les cavernes, per, total, quatre ratlles on, d’acord, es diuen coses una mica estranyes però sense perdre en cap moment ni la correcció ni l’elegància. El problema de l’Oleguer, i és per això que escric, és que és català i mai no calla, i com és català i mai no calla els mateixos imbècils que es pensen que el valencià és una llengua i un bon grapat de pallassos aragonesos –naturalment no tots els que hi havia a l’estadi, ja m’enteneu- se senten amb la suficient autoritat moral per dir-li de tot. L’Oleguer, equivocat o no, ha fet les coses amb força tacte i sense comprometre el club que el paga –només faltaria- però l’Espanya de la fritanga, Espanya, vaja, ja ha jutjat i ja ha dictat sentència i s’ha llençat a comprar sabatilles Kelme. Oleguer haurà d’aguantar de tot a cada partit de Lliga que el Barça jugui fora de casa. Per tot això, i perquè sempre hem cregut en una certa compensació, a Les Lleixes ens declarem fans de l’Oleguer i comuniquem als senyors de Kelme que es poden ficar la seva merda de roba pel recte. A la porra Barça – Madrid de la feina, a més, he apostat per un 2-1 amb gol de, sí, sí, sí, Oleguer Presas.

Resultats de la segona enquesta

En la segona enquesta de Les Lleixes, he volgut traçar un dibuix dels lectors a partir de quin és el seu valor suprem. Per la meva felicitat, una majoria absoluta del 54% dels votants s’ha decantat per la Llibertat, valor central d’aquest blog i en el que jo crec fermament. La resta de votants s’ha decantat, en un 26% per la Igualtat, que suposo que volen aconseguir mitjançant el robatori, digues-li robatori digues-li IRPF. Un 14% s’ha posat a pesar valors en la balança de la Justícia i un 6% ha dit que el seu valor suprem no és cap dels tres anteriors (Quin serà?). Aquí va el gràfic:

De nou, refermo el meu amor vers la Llibertat i opino que és un valor que està un graó per sobre de la resta. Per mi, la Llibertat condueix a la Justícia. La Igualtat, crec, és un valor absolutament perillós i descartable que ens pot portar a la supressió de la individualitat, que ens pot dur a afirmar que no importa l’esforç o la capacitat particular, que no importa res del que facis, de fet, perquè encabat tot serà objecte de redistribució i no importarà gens que hagis produït 10 o 5, ja que et quedaràs amb 7’5.

Tercera enquesta

A la vostra dreta, la nova enquesta.

El dia

Saps que el dia arribarà, no el vols evitar. Saps que el dia arribarà i tot el que sempre he esperat vindrà i seràs el que jo digui perquè tu vols. Pots posar entre tu i jo les més altes muntanyes del silenci però les mirades tenses ho travessen tot, les mirades tenses i les tristes no menteixen mai. Pots posar entre tu i jo la més dramàtica de les distàncies de la llunyania i de l’oblit, però el dia arribarà i serà el meu dia i també el teu. La meva suor serà la teva i la teva pell el meu triomf. Pots mirar d’escapar, pots fugir tan lluny com vulguis però ets conscient que el teu cor et diu que no, que la teva sang bull, que et pugen els colors i que finalment tornaràs. No sóc cap heroi, no sóc ningú, potser no ho seré mai, però si ho sóc per tu tal i com tu ho ets per mi. No pots dir que no, no pots perquè saps que seria la teva perdició, saps que te’n penediries tota la vida perquè en realitat sóc el teu desig. Caminem plegats vers el mateix horitzó. Serem tu i jo i el silenci trencat pels abruptes sospirs, serem tu i jo i la nit estelada de qualsevol lloc. Potser ni tan sols t’ho esperis, potser serà de sorpresa i en qualsevol moment, sense preàmbuls, sense anuncis, tan cru com tu i jo estem volent que sigui, i no hi haurà remei. Ens espera la glòria, per camins separats, segurament, ens esperen la glòria i la victòria, però hi ha una parada obligada entre la sordidesa i la nostàlgia, entre la brutícia i el candor. Res no pot quedar pendent el capvespre del comiat, res no pot quedar per fer el dia que ens diguem adéu i la teva vida i la meva estiguin unides tan sols pel record del que una nit sense mesura fou, pel record de com l’instint sempre acaba per vèncer la raó i el sentit comú. Arribarà el dia, i tu no el vols evitar. Arribarà el dia, no resta lluny, i sé, no en tinc cap dubte, que el desitges profundament.

Prove It All Night (Bruce Springsteen)

He estat treballant molt dur per tenir les mans netes, aquesta nit conduirem la carretera plena de pols que va de Monroe fins Angeline per comprar-te un anell d’or i un preciós vestit blau. Nena, només un petó i ho tindràs tot. Un petó per segellar el nostre destí, per demostrar-ho tota la nit. Demostrar-ho tota la nit, nena, no podem fer una altra cosa, així que demostra-ho tota la nit i jo t’ho demostraré tota la nit a tu. Tothom té una gana, una gana que no pot resistir. Hi ha tantes coses que vols, tu et mereixes molt més que tot això. Si els somnis es fessin realitat, oh, no seria preciós? Però això no és cap somni, estem vius aquesta nit. Noia, ho vols, ho agafes, en pagues el preu. Demostrar-ho tota la nit, nena, aixeca el farol, demostra-ho tota la nit i jo t’ho demostraré tota la nit a tu. Recull-te el cabell en una llarga cua blanca, reuneix-te amb mi als camps, darrera de la dinamo. Escoltes les seves veus dient-te que no hi vagis. Ells ja han fet la seva tria i mai no sabran que se sent en robar, en fer trampes, en mentir, com és viure i morir. Demostrar-ho tota la nit, nena, no podem fer una altra cosa, així que demostra-ho tota la nit i jo t’ho demostraré tota la nit a tu.

Traducció, que segurament no és tan bona com la cançó mereix, de Prove It All Night d’en Bruce Springsteen.

Algunes nits

Algunes nits somio que els catalans no discutim entre nosaltres, que els qui voten ERC i els qui votem CIU som capaços d’aparcar per un moment les nostres diferències i ens unim en tot allò que ens hem d’unir. Somio, algunes nits, que un matí de setembre des del Palau de la Generalitat algú crida que som independents i que els espanyols han deixat de molestar, que ara ja ens podem donar d’hòsties entre nosaltres –liberals i progres, però liberals i progres catalans- per veure qui mana i com ens ho anem muntant. Algunes nits somio, doncs, que ja hem avançat tant que no és erm que en Mas i en Carod debatin sobre les polítiques que cal aplicar al nostre país, que ja ningú no diu barbaritats de l’estil “el castellà està perseguit a Catalunya”, que a les escoles se segueix ensenyant la llengua de Cervantes perquè és una llengua útil i bonica, però no per decisió dels veïns de més enllà de la frontera. Algunes nits somio que hi ha quarts de final del Mundial de futbol i s’enfronten Catalunya i Espanya i a quarts es queden –¡cántame algo, Salinas!- els que sempre es queden. Somio, algunes nits, també, que l’aeroport del Prat no és la joguina que ara és i que tenim pont aeri amb Amèrica, somio que els trens funcionen i els senyors que et venen els bitllets no posen cares estrafolàries si t’hi dirigeixes en català. Algunes nits somio, fins i tot, que amb els Espanyols ens duem bé i establim bones relacions comercials i de col·laboració. Somio que no cal negociar Estatuts sinó redactar Constitucions, que el President de la Generalitat té el nivell C de català i que no rep ordres de Madrid. Algunes nits somio que l’Oleguer por parlar i no ser linxat sense ser ni tan sols escoltat. Al final em llevo i veig que, de moment, res de res i que, a sobre, és perquè a nosaltres no ens surt dels nostres sants i catalans pebrots.

Si algun dia sóc ric i gran (Acoustic Version)

Si algun dia sóc ric i gran, com fa poc us comentava, potser votaré partits d’esquerres. Si algun dia sóc ric i gran tindré un àtic a la Via Augusta que estarà a tocar del del meu amic Guillem Casas. Al parking hi haurà un parell de cotxes i a no ser que sigui immensament ric i gran, tan ric i gran com per a tenir un Ferrari F430, suposo que faré amb un Porsche Carrera i un Audi Q7. Normalets, allò per anar fent. Amb en Guillem i les dones farem sopars cada divendres, avui a casa teva, avui a la meva i sobre una vegada al mes el farem a París o a Londres, que si Le Gavroche, que si l’Ambroisie...En fi. Com que en Bruce Springsteen és immortal, suposo que farà gires acústiques arreu i nosaltres ens anirem a veure’l sempre a Amèrica. El viatge de l’estiu, també amb les dones, Andrea i Mary, per exemple, l’anirem alternant entre Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Suïssa. Per no col·lapsar-nos amb els llocs de sempre, vaja. De tant en tant a creuar la Route 66 amb el Mustang del Guillem. Si algun dia sóc ric i gran em passaré la vida fent les coses que més m’agraden amb la gent que més m’estimo. El que serà digne de veure, també, serà l’equip audiovisual que tindré al duplex. El cinema, al seu costat, una brometa. Si algun dia sóc ric i gran, i com que somiar surt força bé de preu, haurà estat gràcies a unes operacions conjuntes amb el Casas i no haurem d’estar tot el dia amunt i avall de la oficina. A Barcelona bé, però m’agradarà pujar sovint a la casa de Bagnères de Luchon, a fer rutes pirinenques amb la bici que m’aniré renovant cada temporada. Sempre que jugui al Barça, a fer servir els abonaments de l’estadi. Ja m’ho veig, els diumenges al matí esmorzant amb el Guillem al solàrium de Via Augusta i, entre glop i glop de suc de taronja, salvant països amb els interessos que ens sobrin. Si algun dia sóc ric i gran. Ja t’ho deia abans, somiar és gratis.

Convergència i Unió a l'Hospitalet

A l’Hospitalet del Llobregat, la ciutat on visc, Convergència i Unió també presenta candidatura a les eleccions municipals i realment costa de creure. Hi ha llocs on és absolutament impossible que guanyi un partit català, i ja no dic de “no esquerres”. De vegades penso que a Convergència i Unió potser li convindria més retirar tots els fons destinats a les divisions municipals d’un bon grapat de llocs i centrar-se en les campanyes on té possibilitats vertaderes de victòria. Volem veure Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, porta a porta amb en Montilla, iniciant un pols que pot ser molt interessant entre el Govern i l’Ajuntament, un pols que pot ser interessant i d’on podríem treure’n bones coses. Tornant a l’Hospitalet, però, sembla realment espectacular que encara hi hagi gent amb ganes de fer una campanya i que hi hagi la Meritxell Borràs que no para de reunir-se amb veïns per escoltar els problemes que exposen i pensar solucions. De vegades, ja us ho dic, penso que no és gaire intel·ligent gastar-se calers en això si després no n’hem d’obtenir cap resultat però, hòstia tu, fa patxoca veure que queda gent que s’atreveix a plantar cara a les forces socialistes que, des de la transició, han anat continuant la feina franquista de transformar els municipis en una caseta més de la Fira d’Abril. Molta d’aquesta gent és filla d’immigrants que ha entès que Catalunya és alguna cosa més que un lloc on quedar-se fins la jubilació, abans de emprendre la tornada al poble. Potser no és rentable que Convergència i Unió pengi cartells a la ciutat on jo visc i a moltes altres, però amb això ens demostren que són gent amb ganes de tirar endavant, que podrien centrar-se en guanyar Barcelona i potser farien més feina, però que no s’obliden de res i de ningú i que si a l’Hospitalet l’únic catalanista que quedés fos jo, segurament també en farien, de campanya electoral.