Cars

Corries per la 66 com si el món s'acabés en un parell de dies. Chicago a la teva esquena, Los Angeles al davant. El pedal tocava terra i l'agulla de les revolucions ja no podia seguir avançant. 120, 140, 160, 200, 220 km/h. I al final vas anar a parar a un coi de poble perdut on no hi tenies res a fer i ja veies molt clar que no arribaries a California a temps per a la teva cita. Havies aconseguit molt en un període de temps realment escàs i pensaves que allò era només el començament i que tots els èxits estaven per arribar, però et van obligar a aturar-te i vas maleir qui ho va fer. Tu eres millors que la resta, encara que no ho poguessis demostrar, coneixies els més grans i ells et durien al tro de la velocitat, però no, Radiador Springs s'havia de creuar al teu camí i tota aquella colla de mediocres sonats no feien res més que molestar. Una nit, dues nits, tres nits i no veies la manera d'escapar. Però el més curiós és que vas començar a veure que, mentre giraves a 300 per hora a Indianapolis, moltes coses se t'havien escapat de les mans. L'última noia que vas tenir marxà en descobrir que només la volies per a lubricar pistons, del darrer amic ja ni te'n recordaves. I ves que ara, en aquell poble fantasma al bell mig de la 66 començaves a descobrir coses que et feien feliç de debò i ja no et va semblar que fos tan mala sort haver-hi anat a parar. I un mestre, vas trobar un mestre amagat rera una màscara de grisor que no feia més que tapar l'or lluent de tantes victòries del passat, i l'amor, i l'amistat. I ara què havies de fer? I l'angoixa durà poc perquè de seguida vas veure que hi ha un equilibri entre el triomf i el benestar, que es podia ser el millor sense donar l'esquena a la teva vertadera humanitat, de fet, vas comprendre que no podries esdevenir mai el millor sense un poc d'humilitat. I, aleshores, és clar, vas guanyar i la 66 s'estenia sota el sol, more than 2000 miles all the way.