Castells
Caigué, i el cop fou tan fort que morí. Debatin, ara que ella ja no hi és, sobre si havia d'haver dut un casc o no, sobre si és lícit que nens de 7 anys pugin a un castell a jugar-se la vida per una tradició estúpida. Debatin tot el que vulguin, ella ja ha pujat el darrer castell i ja en deu haver tret les conclusions. Gralles i festes majors, tant de bo les poguéssim canviar per la vida d'aquesta dolça enxeneta.
Un casc? Un casc és una solució provisional, una manera de tapar, de moment, un greu error que només es pot subsanar tallant-lo d'arrel. Són macos els castells, i nostres, però no es valen la vida de ningú, menys encara d'un nen petit que res no sap de commocions cerebrals ni de cops fatals. L'evolució és que l'home gaudeixi i que no pateixi. L'evolució és que els castells els faci gent conscient del que fa. Sense trampa ni cartró.
Les tradicions, algunes, són admirables. La lluita per la seva conservació necessària i molt digna, però és clar, la mort d'una nena tot ens ho fa mirar de diferent manera i no, no surt rentable. Una vida val, quasi bé sempre, molt més que un costum que és perfectament prescindible, molt més que un castell, que un nou rècord.
Ha arribat el dia en què podem fer gran la pàtria sense anar enrera, sense amagar-nos en una actitud prehistòrica i bèl·lica. Defensem-la amb llum i amb alegria, amb la vivesa que cal, i no cal que deixem cap dels nostres al camí.
No voldria fer demagògia, ni jugar amb dolor, perquè és odiós. Però se'ns presenta l'oportunitat de donar un pas més, de venjar la mort d'aquesta nena no amb un castell més alt, ni més maco, ni més gran, sinó amb l'astúcia de no fer-ne cap més, o de no fer-hi pujar cap nen.
Un casc? Un casc és una solució provisional, una manera de tapar, de moment, un greu error que només es pot subsanar tallant-lo d'arrel. Són macos els castells, i nostres, però no es valen la vida de ningú, menys encara d'un nen petit que res no sap de commocions cerebrals ni de cops fatals. L'evolució és que l'home gaudeixi i que no pateixi. L'evolució és que els castells els faci gent conscient del que fa. Sense trampa ni cartró.
Les tradicions, algunes, són admirables. La lluita per la seva conservació necessària i molt digna, però és clar, la mort d'una nena tot ens ho fa mirar de diferent manera i no, no surt rentable. Una vida val, quasi bé sempre, molt més que un costum que és perfectament prescindible, molt més que un castell, que un nou rècord.
Ha arribat el dia en què podem fer gran la pàtria sense anar enrera, sense amagar-nos en una actitud prehistòrica i bèl·lica. Defensem-la amb llum i amb alegria, amb la vivesa que cal, i no cal que deixem cap dels nostres al camí.
No voldria fer demagògia, ni jugar amb dolor, perquè és odiós. Però se'ns presenta l'oportunitat de donar un pas més, de venjar la mort d'aquesta nena no amb un castell més alt, ni més maco, ni més gran, sinó amb l'astúcia de no fer-ne cap més, o de no fer-hi pujar cap nen.
posted by Raül Alcón at 12:00 a. m.
1 Comments:
Doncs... "pas d'acord" que diuen els francesos. Sí, és molt trist i tot el que tu vulguis... però deixa'm fer una mica de demagògia a mi també (ja que, tot i indicar que no en vols fer, en fas... jeje).
Pensem per un moment en aquesta nena. Bé, ella mateixa debia decidir si volia ser enxaneta o no, oi? Recordo que quan jo era petit em vaig presentar per fer d'enxaneta i quan em van fer les proves una mica més i em faig cacona de lo amunt que estavem (i això que era tan sols pujar dos pisos). Però aquesta nena era valenta, no pas com jo, i va decidir que ella volia ser enxaneta, que li agradaven els castells. Et creus que no sabia que fent-ho corria un perill? Em diras... si bé, però és una nena petita i com a tal te la inconsciencia que li ronda pel cap... i jo et dic, i què? Sí, és molt trist que hagi mort, però sincerament... no crec que eliminar els castells sigui la solució. Veient això, molts nens i pares hauran decidit que ells o els seus fills deixen de ser enxanetes. I n'hi hauran uns altres que decidiran que no. Punt. Creu-me que, tot i que aquesta mort em va saber greu, me'n saben bastant més les dels nens que es foten de gana literalment gràcies a nosaltres. Aquesta nena va tenir una curta vida, però feliç. Hi han nens que no poden dir ni això. Sí, queda de cabró dir-ho, queda com dir que a mí tan se me'n fot la mort d'aquesta nena i jo et dic: és que te'n recordaràs tú d'aquí a 20 dies d'aquesta mort i de la de tots els que moren dia a dia? Demagògia teva i meva però crec que no m'allunyo pas de la raó. Els castells són una bonica tradició i la seva existència només ha de dependre de que hi hagi gent que vulguin ser castellers. Punt i final.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home