La nostra guerra

És la nostra petita guerra, que al final ha d'esdevenir gran. Escriure aquest article cada dia en català i mantenir-nos ferms davant la gent que no ho entén, que no és capaç de comprendre perquè no el fem en castellà i arribem més lluny. Bé, arribar més lluny per mi no és fer contents uns quants espanyols que puguin llegir totes les coses que aquí diem, és fer contents als catalans que entrin i puguin, fins i tot, arribar-se a sentir orgullosos que joves com jo, el Guim o el Jordi tinguem ben clar quina és la llengua en què hem d'escriure.

Segueix la batalla quan descobreixes que als comerços castellans si tenen ganes de vendre no et preocupis que t'entendran perfectament, si parles en català. Ja n'hi ha prou d'excusar-se, que, per molta mala cara que posin, el client ets tu i ells qui et volen vendre, on jo treballo el client té sempre la raó. I el somriure de mon avi extremeny quan em diu que està content que la família hagi fet seva la terra a la que ell arribà, ara fa uns 40 anys bé s'ho val, no canviar de llengua.

Segadors de la terra, quan al capvespre descendim la carretera de Pardines amb el sol que es pon rera la vall fosca, per ells seguirem drets al vent. Que quedi clar que no lluitàren en va, que nosaltres seguim aquí, donant continuïtat a una lluita que ara no és sagnant però si cruenta, escrivint, parlant i visquent en una llengua que ens identifica i que sí, que ens diferencia. I molt.