Robar

Robar. Robar és miserable, absolutament deplorable, odio la gent que roba. Treure benefici de la intel·ligència, la sort, la feina, la capacitat de risc o l'esforç aliè sense el consentiment del propietari d'aquestes qualitats m'ha semblat sempre un acte d'absoluta i grandiosa immoralitat. Si et mors de fam, cony, prostitueix-te si cal, però no robis perquè aleshores la teva gana serà simplement una anècdota i tu un criminal.

Robar és intolerable i, si em deixessin una estoneta a soles amb Robin Hood, ja m'ocuparia de fer-li entendre com calgués. Robar als rics per donar-li-ho als pobres? Millor convèncer als rics de que ajudin als pobres i, sempre, si volen, perquè si la riquesa és seva poden decidir ser egoistes i no deixar anar ni un cèntim. Fills de puta? Potser sí, però les monedes bé se les deuen haver guanyat així que ells sabran el que n'han de fer.

No hi ha robatoris innocents, tant se me'n dona, si has robat un banc o has pres un xiclet a la botiga de la cantonada. El fet és que has violat l'inalienable dret a la propietat privada i això és molt seriós, m'entens? Molt. Tant és robar a una pobra avia indefensa com treure-li la cartera a un director general perquè, en essència, el que fas és apropiar-te d'una cosa que mai ha estat teva sinó de l'altre i no importen gens les circumstàncies.

Que la llei vulgui dir-ne apropiament indegut miri, és una genial estupidesa. Què es pretén, treure importància a un robatori? Un lladre roba, punt. La demagògia és millor deixar-la pels qui en sabem, vostès, senyors legisladors, no hi intercedeixin, que prou feina tenen ja. Robar és jugar brut i, a casa, m'han ensenyat sempre a girar les cartes ja d'entrada, en aquest sentit, a ser honest i reconèixer, sempre, l'esforç dels demés.